Reclosos per evitar l’expulsió de casa seva

Dos parlamentaris de Hamàs i un exministre, escollits després de les eleccions del 2006, fa més d’un any que viuen a la seu de la Creu Roja a Jerusalem per esquivar la deportació per part de les autoritats israelianes, que els van retirar el permís de residència. La seva situació il·lustra els problemes dels palestins a la ciutat

Tres anys i mig a la presó. Tot just un mes en llibertat i, posteriorment, més d’un any tancats a la seu de la Creu Roja de Jerusalem, conscients que si surten seran arrestats i deportats de la seva ciutat. Aquest és, a grans trets, el cost que estan pagant els dirigents de Hamàs escollits diputats per la circumscripció de Jerusalem Est en les eleccions legislatives palestines del 2006. “La comunitat internacional ens va demanar democràcia, però després Israel ens ha castigat pels resultats d’uns comicis democràtics i la resta del món es manté en silenci”, denuncia Mohammad Totah, un dels membres del moviment islamista que des de l’1 de juliol de 2010 viu al quarter de la Creu Roja, situat al barri de Sheikh Jarrah, juntament amb Ahmad Attoun i Khaled Abu-Arafeh, antic ministre palestí per assumptes de Jerusalem. El quart parlamentari afectat, Mohammad Abu Tier, en canvi, es troba empresonat des del 30 de juny de l’any passat i es nega a signar l’ordre d’extradició que li permetria quedar en llibertat però, per altra banda, legitimaria la decisió israeliana.

Les eleccions palestines de fa cinc anys van comportar la victòria de Hamàs, que va obtenir 74 dels 132 escons del legislatiu. Els resultats, inesperats per la comunitat internacional i molt mal vistos per Israel, suposaven l’arribada del moviment islamista al poder, en detriment d’Al-Fatah, la històrica formació de Iasser Arafat i Mahmud Abbas, l’encara president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). Poc després de la constitució de l’executiu, van començar les maniobres de desestabilització del nou Govern. Així, el 29 de juny de 2006, les autoritats israelianes van detenir al voltant de 60 diputats i ministres, que van ser castigats per la justícia hebrea a penes d’entre tres i quatre anys de presó, que van complir integrament.

L'exministre Khaled Abu Arafeh. 

Després de quedar en llibertat, els quatre dirigents de Hamàs de Jerusalem Est van veure com Israel els confiscava el permís de residència i la targeta d’identificació, donant-los un mes de termini per abandonar la ciutat o, en cas contrari, serien arrestats i acabarien deportats –probablement a Cisjordània. Els àrabs que viuen a Jerusalem Est, territori que Israel es va annexionar però que és considerat Palestina segons la llei internacional i les resolucions de l’ONU, no gaudeixen de la condició de ciutadans israelians, sinó que simplement són residents a la ciutat, categoria que poden perdre –i, per tant, veure’s obligats a deixar la ciutat- per diversos motius a discreció de l’autoritat ocupant. 

Deslleialtat a Israel

“L’única raó de la nostra persecució és haver estat escollits diputats per Hamàs”, afirma Totah. L’argument oficial per retirar-los el permís de residència de la ciutat on han nascut i viscut sempre, però, és la seva “deslleialtat” cap a Israel. En aquest sentit, el parlamentari recalca que les autoritats hebrees havien donat el vistiplau a què els palestins de Jerusalem Est participessin a les eleccions del 2006 –tot i que només van poder votar per correu- i poguessin ser escollits. L’acord, però, no va ser respectat.

Mohammad Abu Tier va ser detingut a prop de casa seva el 30 de juny i des d’aleshores resta empresonat. Els altres tres, l’exministre Abu-Arafeh, Totah i Attoun, van optar per dirigir-se a la seu de la Creu Roja el matí de l’1 de juliol –el dia que expirava el termini que Israel els havia donat per deixar la ciutat- amb l’objectiu de rebre asil polític i evitar l’expulsió. La legislació internacional blinda l’espai i ni la policia ni l’exèrcit hebreu poden assaltar-lo i detenir-hi els dirigents de Hamàs. Tot i això, no és estrany trobar-se amb patrulles en les proximitats de la seu de l’organització sanitària. Des d’aquell dia, els tres membres de l’organització islamista viuen aquí, sense sortir a l’exterior, malgrat que saben que no són a una presó i que deixar l’immoble no deixa de ser una decisió personal.

Reunió del Consell de Seguretat

La reconciliació entre al-Fatah i Hamàs, segellada el proppassat 5 de maig al Caire, hauria de suposar la celebració d’eleccions palestines en els propers mesos. A més a més, també significarà l’alliberament dels presoners polítics de Cisjordània –fins ara sota control d’al-Fatah-i dels de Gaza –governada en els darrers quatre anys pel moviment islamista. “Nosaltres respectem els drets humans i la democràcia, però és molt complicat animar la gent a prendre part en les eleccions si no tenim la certesa que la comunitat internacional respecti després els resultats”, explica el Totah, encara escèptic després dels canvis de fa uns mesos. Tot i el pregonat respecte als drets humans, el dirigent islamista –antic professor universitari i amb un bon nivell d’anglès- no té inconvenient en mostrar un tracte diferenciat en funció del sexe: es nega a encaixar la mà a la dona que acompanya el periodista i tampoc li dirigirà la mirada durant l’entrevista.

Mohammad Totah.

 “Arreu del món, els parlamentaris tenen impunitat. Per què aquí no en tenim?”, es pregunta el diputat, que es mostra crític amb el paper que ha jugat l’ANP fins ara per resoldre el seu cas. Explica que el president, Mahmud Abbas, els ha assegurat que a través de contactes amb Israel i els Estats Units intenta que recuperin la llibertat, però no està convençut que sigui cert, mentre que es mostra molt dur amb Salam Fayyad, el primer ministre. “No li preocupa gens el nostre cas. Però com pot ser que amb només dos diputats al Consell Legislatiu, està governant Palestina. Això és democràcia?”. Els parlamentaris reclosos demanen una trobada del Consell de Seguretat de l’ONU que tracti el seu cas, al·legant que una resolució de l’organització multilateral evita la “deportació o el trasllat” dels palestins de Jerusalem Est.

  

La situació de Jerusalem Est

“Un dels principals objectius de l’ocupació israeliana és buidar Jerusalem de palestins. Per això la nostra deportació seria tan greu i per aquest mateix motiu no podem acceptar marxar a Cisjordània, sinó que hem de mantenir la nostra lluita”, clama el polític de Hamàs. Quan Israel es va annexar la part oriental de la ciutat el 1967, la proporció de jueus i palestins a Jerusalem era de 72 a 28. Els àrabs tenen un creixement demogràfic més elevat i, segons denuncien els palestins i organitzacions de drets humans com Hamoked, el Govern hebreu pretén, com a mínim, mantenir aquesta proporció. Per fer-ho, no ha tingut cap problema a tolerar, i a impulsar en alguns casos, els assentaments de colons a Jerusalem Est.

Aquests projectes són sempre polèmics i darrerament estan topant amb una forta resistència en barris com Silwan i, sobretot, Sheikh Jarrah. En aquest darrer espai va aparèixer fa més d’un any un moviment de solidaritat, format bàsicament per jueus israelians, que celebra una manifestació cada divendres per denunciar els plans d’expulsió de gairebé 30 famílies palestines per deixar pas a un assentament. “Nosaltres volem que tothom que visqui aquí tingui els mateixos drets civils, no sigui expulsat ni disparat. Els assentaments a Jerusalem Est no fan altra cosa que retallar drets als palestins”, lamenta Dorit, activista de Sheikh Jarrah Solidarity.

Si viuen set anys fora de la ciutat, els palestins perden la seva condició de residents a Jerusalem i, per tant, han de marxar. Amb aquest mètode, prop de 5.000 persones han estat expulsades, segons dades de Hamoked. A més a més, les inversions públiques es concentren a la part oest de la ciutat, deixant els barris àrabs gairebé sense serveis tan bàsics com la recollida d’escombraries, tot i que els seus residents paguen impostos. “Nosaltres seguirem aquí fins que no recuperem els nostres drets perquè representem la nostra gent i utilitzarem totes les eines que ens permet la llei internacional per mantenir la lluita contra l’ocupació”, conclou, amb el rostre cansat, Mohammad Totah.

Ciutadans invisibles

Gairebé la meitat dels beduïns del Nègueb viuen en pobles no reconeguts per l’Administració israeliana, que els nega qualsevol tipus de servei, demoleix les seves cases i intenta expulsar-los

Sense carrers asfaltats, clavegueram o electricitat i amb un subministrament precari d’aigua corrent, la pobresa és ben visible a Khasem Zaneh, un poble beduí d’uns 2.500 habitants situat uns 15 quilòmetres a l’est de Beersheva, al Nègueb. Pràcticament totes les cases són barraques, no hi ha botigues i buscar l’escola o algun tipus de centre mèdic al poblat és absurd. No té ni l’una cosa ni l’altra. Un munt de runa escampada és el testimoni de la darrera demolició que les autoritats israelianes hi han portat a terme. Qualsevol construcció és il·legal a Khasem Zaneh. Tots els immobles del nucli tenen l’amenaça d’una ordre de demolició, encara que, segons Atia Atameen, el president del Consell Local, els edificis precaris que tenen més d’un any d’antiguitat són tolerats, mentre que aquells que s’han aixecat en els darrers 12 mesos tenen tots els números per ser tirats a terra després d’una de les inspeccions regulars que hi porta a terme la policia israeliana. Perquè, oficialment, Khasem Zaneh no existeix, és un poble no reconegut.

El poblat de Khasem Zaneh.

No és un cas aïllat: dels 200.000 beduïns que viuen al Nègueb, pràcticament la meitat ho fan en algun dels 45 pobles  que l’Administració hebrea no reconeix. Són ciutadans israelians, poden votar en les eleccions a la Knesset (el Parlament israelià) i paguen impostos, però no reben serveis bàsics, com ara llum, ni tenen un accés en condicions a l’educació o a la sanitat. Des de la creació de l’Estat d’Israel el 1948, tots els governs han intentat expulsar-los de les seves terres –en gran part ho han aconseguit– i els qui s’han negat a fer-ho han hagut d’acceptar els riscos de residir en cases «il·legals», sempre segons la llei de Tel-Aviv. I és que pobles com Khasem Zaneh ni tan sols apareixen als mapes oficials. 

«La lluita és per la terra. L’Estat la vol i busca concentrar-nos en alguns nuclis urbans per quedar-se-la. Si em queixo, en nom del poblat, per la manca de serveis que patim, sempre em diuen que, si en vull tenir, m’he de traslladar a un municipi o ciutat reconeguda, tot i que això impliqui renunciar per sempre als terrenys que tinc ara i acceptar una forma de vida imposada», relata Atia Atameen.

Des del 1948, els beduïns han anat quedant confinats en una àrea cada cop més petita i actualment només són propietaris del 2,7% de la superfície del Nègueb. El nomadisme que havien practicat durant segles ja fa dècades que és història, però cada cop ho tenen més complicat per sobreviure com a ramaders o agricultors sedentaris.

Ignorant les demandes

El proppassat 11 de setembre, l’Executiu encapçalat per Benjamin Netanyahu va aprovar un pla per recol·locar fins a 30.000 beduïns de pobles no reconeguts en assentaments que sí gaudeixen del vistiplau oficial. El projecte, que segueix les recomanacions de l’informe Prawer –amb referència al nom de l’autor-, preveu certes indemnitzacions per a les persones que hagin d’abandonar les seves cases i instal·lar-se en ciutats ja existents, com Rahat o Khura. Atef Abu Rabia, investigador del Consell Regional per als Pobles Beduïns no Reconeguts –organisme que els representa i que té la seu a Beersheva–, denuncia que el pla s’ha fet sense tenir en compte l’opinió dels afectats i que només es busca expulsar-los en contra de la seva voluntat i apropiar-se la terra que ocupen.

«Aquest Govern estúpid serà el responsable de la Intifada beduïna al Nègueb», va assegurar després de conèixer l’aprovació del projecte Taleb al-Sana, diputat de la Llista Àrab Unida i únic beduí amb seient a la Knesset. L’amenaça explica fins a quin punt està canviant l’actitud de la població autòctona, que tradicionalment ha estat fidel a l’Estat jueu, fins al punt que la majoria dels homes han servit voluntàriament a l’Exèrcit.

Paral·lelament, l’Administració israeliana també té un altre pla per expulsar els 27.000 beduïns que viuen a Cisjordània, encara que tots ho fan a l’anomenada àrea C, és a dir, sota control total hebreu. L’objectiu és que s’estableixin en altres zones del territori palestí per deixar el camí lliure a l’expansió dels assentaments jueus, tots il·legals segons la llei internacional. El primer grup que serà forçat a marxar són els més de 2.000 beduïns que viuen prop de Jerusalem, per aplanar el projecte d’expansió de Maale Adumim, l’assentament jueu més gran, amb una població superior als 40.000 habitants.

Les demandes dels beduïns del Nègueb són clares i simples. Tenint en compte que són ciutadans israelians i, com a tals, paguen impostos, reclamen rebre serveis bàsics, com ara electricitat, aigua corrent, clavegueram, unes carreteres en condicions per accedir als seus pobles –actualment són camins de terra en molt mal estat–, centres mèdics, escoles i, òbviament, el reconeixement dels nuclis en què viuen, fet que els permetria construir-hi immobles legalment i posar fi a les demolicions. L’Executiu de Netanyahu, però, no preveu en cap cas atendre les seves demandes, malgrat que la Comissió Goldberg –formada per experts internacionals i locals– va recomanar- li l’any passat que aturés les polítiques discriminatòries cap als beduïns i escoltés les seves peticions.

El més pobres d’Israel

El naixement de l’Estat d’Israel va suposar un drama per als beduïns del Nègueb, una regió desèrtica però fronterera amb Egipte i Jordània. La població nativa, formada per unes 90.000 persones, va ser expulsada o va fugir massivament cap a Gaza, Cisjordània, la península del Sinaí (Egipte) i Jordània. El contingent que s’hi va quedar –reduït a 11.000 ànimes- va veure’s obligat a concentrar-se, amb algunes excepcions, al Siyaq [‘tanca’ en àrab], una àrea de tot just 1.100 quilòmetres quadrats amb Beersheva i Dimona marcant-ne els límits externs. Com la resta dels palestins d’Israel, els beduïns van viure sota un règim militar fins al 1966, però la seva situació no es pot dir que hagi millorat gaire des d’aleshores.

                             

Del 1968 al 1990 es van construir set localitats per absorbir la població beduïna, fins aleshores dispersa en diversos pobles sense cap tipus de servei, entre les quals destaca Rahat, que, amb més de 30.000 habitants, és la principal ciutat. Les persones que s’hi van traslladar, però, van haver de signar documents pels quals renunciaven a qualsevol reclamació sobre la terra que havien tingut –o com a mínim on havien viscut– fins al 1948. Amb una superfície molt limitada, els set municipis presenten una alarmant manca de serveis, com a conseqüència de la pràcticament nul·la inversió estatal, un deficient transport públic, una taxa d’atur que supera sense problemes el 40% i uns elevats nivells de delinqüència, provocats per l’elevada pobresa i la manca d’expectatives.

Les condicions de vida són dolentes, però no arriben als nivells dels pobles no reconeguts, on dues terceres parts dels habitants viuen per sota del llindar de la pobresa i són, amb diferència, els que pateixen una pitjor situació econòmica de l’Estat. «Tenim una mortalitat infantil cinc vegades superior a la dels jueus, però no tenim clíniques. Diuen que no hi tenim dret, fins al punt que les ambulàncies no s’apropen als pobles perquè això seria una forma de reconèixer-los», exposa Atef Abu Rabia.

La insistència del Consell Regional dels poblats beduïns ha aconseguit que en els darrers anys se’n reconeguin 11, però Abu Rabia admet que això no ha significat una inversió estatal ni una millora de les condicions, sinó que simplement s’han acabat les demolicions de cases. Als 45 nuclis que no apareixen als mapes, en canvi, no han deixat de créixer des del 2001, passant de vuit a més de 400 el 2008, segons dades de la Comissió Goldberg.

Dècades d’expulsions massives, desplaçaments, destrucció d’habitatges i de pobles –amb casos com el d’Al-Araqib, demolit més de 20 vegades el darrer any, severes restriccions a l’hora de construir i l’eliminació d’un mode de vida basat en el cultiu i la ramaderia han acabat indignant una comunitat on l’islamisme polític no deixa de guanyar força i ja té, per exemple, l’alcaldia de Rahat. L’elevadíssim creixement demogràfic dels beduïns –cada dona té una mitjana de 5,5 fills- també preocupa Tel-Aviv, que vol preservar la majoria jueva al Nègueb. «Potser ens expulsaran, però no ens convenceran amb la seva oferta per anar a les ciutats. Tenim dret a decidir on i com volem viure, tot i que ells no ho acceptin», conclou Atia Atameen des de la seva modesta llar de Khasem Zaneh.

*Reportatge publicat amb el número 1.034 del setmanari El Triangle. 21 d’octubre de 2011. 

Recordant que és el somriure

“ETA alardea de sus asesinatos y emplaza el gobierno a negociar” (El Mundo). “ETA ni se disuelve ni entrega las armas” (ABC). “Mil asesinatos después, ETA ni se disuelve ni entrega las armas” (La Gaceta). “ETA cesa su actividad armada sin entregar las armas” (La Razón). “El fin del terror” (El País). Un cop més, Spain is different. Durant anys s’ha demanat la fi de la violència d’ETA, però quan la banda armada basca fa el pas i decideix que ja n’hi ha prou (sóc dels que també pensa que el gest és irreversible), ens trobem com la reacció generalitzada de la premsa espanyola no és d’alegria, sinó de crispació. D’odi. De repugna. De ràbia. I, per variar, els grans partits espanyols també han tingut –amb comptades excepcions- un comportament força diferent del que els seus homòlegs britànics van tenir els anys noranta, durant el procés que acabaria amb la violència –si més no a gran escala- al nord d’Irlanda, tant per part de l’IRA com per part dels grups paramilitars unionistes.

Tots els mitjans amb seu a Madrid miren al passat. Afortunadament, a l’epicentre del conflicte polític la visió és una altra. Gara –diari, en la meva opinió, de consulta obligada per conèixer què es cou al voltant de l’esquerra abertzale- aposta per mirar al futur. “Un nuevo tiempo para Euskal Herria”, complementat per “Decisión histórica: Todo una vida por delante”, l’opinió d’Iñaki Soto, director del rotatiu, a la contraportada. Com us podeu imaginar, el to no té res a veure. Aquí hi ha esperança, optimisme, sensació (i certesa) que acaba una etapa i que en comença una altra marcada per la política, pensant que res ha de posar límits a allò que, ara sí en absència de violència, els bascos decideixin.

Malauradament, els catalans sabem que tot i l’absència de violència, l’Estat espanyol es nega acceptar conceptes tan democràticament inqüestionables com el dret a l’autodeterminació dels pobles. Que és incapaç de reconèixer que els ciutadans d’Euskal Herria o dels Països Catalans han de tenir l’opció de decidir si volen formar part del seu estat o, al contrari, volen marxar-ne per formar-ne un de nou. Ara bé, l’enrocament no podrà mantenir-se eternament. Cada cop són més els catalans que aposten per la independència com l’únic camí que pot seguir el Principat (la setmana passada el diari ARA indicava que en un hipotètic referèndum els partidaris del sí s’elevaven al 42%, superant en nou punts als del no). I no tinc cap dubte que al País Basc passa el mateix i que, a diferència de a casa nostra, això sí que tindrà una translació clara als resultats electorals del proper 20-N.

Triomf a les urnes

I això, probablement, expliqui la reacció –d’altra banda gens sorprenent i totalment previsible- dels mitjans i els partits espanyols. Combatre contra ETA els era molt fàcil. Els donava vots. I els ajudava a deslegitimar l’independentisme basc. Detencions, empresonaments, persecucions, il·legalitzacions i una constant criminalització sota l’anatema del “tot és ETA”. Això s’ha acabat. Ara toca el combat polític. El combat dels arguments. Dels discursos. De la gestió. I aquí, PP i PSOE ho tenen força complicat per engrescar un percentatge majoritari de la societat basca.

El tsunami electoral de Bildu el proppassat maig, en les eleccions locals i forals, és significatiu i també explica perquè la banda ha optat per deixar les armes i apostar, com Otegi, Rufi Etxebarría i Rafa Díez Usabiaga –entre molts d’altres- havien decidit feia temps, únicament per la via política per assolir la independència d’Euskal Herria. El 25,5% dels vots a la Comunitat Autònoma Basca, l’alcaldia de Sant Sebastià i la presidència de la Diputació de Guipúscoa van trencar els esquemes de molts analistes i van col·locar la coalició (unió d’Eusko Alkartasuna –una escissió del PNB, Alternatiba –formada per membres sobiranistes d’Esker Batua-, i l’esquerra abertzale) com a segona força més votada, només per darrere del PNB i superant clarament tant el PSE com el PP.

El 20-N l’aspiració d’Amaiur –que als components de Bildu hi suma Aralar, una escissió de Batasuna i, per tant, guanya força- era, fins ara, tenir un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats (cinc membres), un resultat inèdit per a l’independentisme basc. Després de l’anunci d’ahir, moltes veus apunten que l’objectiu –gens forassenyat- ha de ser convertir-se en la força hegemònica del País Basc. Sortu, la darrera formació de l’esquerra abertzale il·legalitzada, hauria de recuperar la legalitat aviat, si és que a Madrid algú ha entès que aquesta vegada el procés va de debò i que la famosa Conferència de Pau de dilluns –desqualificada, de nou, per la dreta espanyola i la premsa madrilenya però amb la presència de figures inqüestionables com Brian Currin, Pierre Hoxe o Koffi Annan- també instava els governs espanyol i francès a fer passos per facilitar la pau definitiva.

I el 2013 hi ha eleccions al Parlament basc. L’actual, amb l’absència de l’esquerra abertzale, és totalment esbiaxat i no reflecteix la ciutadania a la que legisla. Un Arnaldo Otegi investit d’una aura gairebé mítica després de convertir-se en el gran protagonista de l’aposta únicament política de l’esquerra independentista basca tot i estar empresonat, hauria de ser excarcerat en els propers mesos. A partir d’aquí, no sembla utòpic pensar que Bildu –o com es digui la coalició que concorri els comicis- pugui ser la força més votada i Otegi rellevi el nefast Patxi López com a lehendakari.

Sí, ETA ha fet mal. Molt de mal. 829 morts, gairebé de 2.600 ferits i milers d’accions armades. Però l’esquerra abertzale i gran part de la societat basca també ha patit (470 morts, 30.000 detinguts, 16.000 empresonats i 7.000 torturats). Perquè malgrat que alguns ho venguin com una batalla entre l’Estat de dret i una banda terrorista, al País Basc hi ha un conflicte polític. I encara està irresolt. Però avui toca pensar que els bascos i basques són més a prop de la llibertat. “Tenim tota una vida per davant. Per primera vegada en molt de temps, hem recordat el que és somriure, perquè tenim la convicció que guanyarem. Està a les nostres mans” (Iñaki Soto, director de Gara). 

lsrael viola la legalitat internacional al deportar excarcerats palestins

Després de més cinc anys de reclusió a Gaza, el soldat israelià Gilad Shalit va ser alliberat dimarts i va poder tornar a casa seva, al poble de Mitzpe Hila, al nord de l’Estat d’Israel. Com a contrapartida, 477 presoners palestins van abandonar les presons israelianes on han estat tancats durant anys. A diferència de Shalit, però, molts no tenien com a destí les seves llars. Es tracta de la primera fase de l’acord assolit entre Hamàs, la formació islamista que governa la franja de Gaza i va capturar el soldat hebreu el juny de 2006, i l’executiu israelià de Benjamin Netanyahu, assolit gràcies a la mediació egípcia. En un parell de mesos, 550 reclusos palestins més també seran posats en llibertat. L’operació, però, amaga diversos punts foscos ignorats pels mass media. 

En total 1.027 presos palestins a canvi d’un soldat israelià. Mentre que no hi ha hagut mes en els darrers cinc anys que la premsa internacional no hagi dedicat algun article a la situació de Gilad Shalit, els reclusos àrabs han estat ignorats i només ara han centrat part de l’atenció mediàtica. Amb tot, no s’ha fet cap menció als centenars de persones víctimes de detencions administratives i sense judici per prendre part en actes de resistència no violenta contra l’ocupació, com ara manifestacions contra el mur, sinó que s’ha volgut destacar només els casos dels que tenen delictes de sang i han quedat en llibertat, irritant les famílies de les víctimes.

Hamàs, que es pot penjar la medalla de l’alliberament de més de mil palestins, i Netanyahu, que pot vanagloriar-se de recuperar Shalit amb vida, apareixen com a triomfadors d’un pacte que permet als primers recuperar la iniciativa política, després de veure’s relegats de la petició de reconeixement de l’Estat palestí a l’ONU que fa unes setmanes va fer Mahmud Abbas, líder de Fatah i president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP. Ara bé, l’acord exclou els presoners palestins de més nivells, com Marwan Barguti –el líder més carismàtic de Fatah-, o Ahmed Saadat  -secretari general del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina-. I encara queden uns 4.500 palestins a les presons israelianes.

Violacions de la Convenció de Ginebra

En un comunicat conjunt, Al-Haq –una organització de defensa dels drets humans- i Addameer –que s’encarrega de treballar amb els presoners polítics palestins- han denunciat que el pacte viola la legalitat internacional, concretament alguns aspectes de la Convenció de Ginebra. Només 27 de les 35 dones empresonades actualment a Israel han estat incloses en la primera fase d’alliberaments, encara que l’acord apuntava que totes les presoneres polítiques serien excarcerades. El més greu, però, segons el comunicat d’Al-Haq i Addameer és que dels 477 presoners alliberats dimarts, 205 no podran reunir-se amb les seves famílies, ja que en comptes de ser retornats a les seves llars, han estat transferits a Gaza o deportats a d’altres països àrabs.

Dels excarcerats originaris de Cisjordània i Jerusalem Est, 18 han estat enviats per un període de tres anys a la franja de Gaza [territori que ha estat el destí de 296 dels alliberats], mentre que 146 hauran de quedar-se permanentment en aquesta depauperada àrea costanera. A més a més, 41 persones han estat deportades a Síria (15), Turquia (11), Jordània (1) i Qatar (14). Segons Sahar Francis, director d’Addameer, l’exili “serveix efectivament com una extensió del seu aïllament previ respecte la seva pàtria i famílies i en molts casos pot ser vista com una segona sentència de presó”. Això implica violar l’article 49 de la Quarta Convenció de Ginebra, que prohibeix els trasllats i les deportacions forçoses de persones protegides i constitueix un crim de guerra, segons Al-Haq i Addameer.  

En el més de cinc anys que Shalit ha estat retingut a Gaza, el territori palestí ha estat víctimes de nombroses incursions i atacs israelians, que han suposat un cost humà i econòmic enorme. La més famosa i sanguinària va ser l’operació Plom Fos, que entre desembre de 2008 i gener de 2009, va provocar l’assassinat de més de 1.400 palestins, a banda de la destrucció de nombroses infraestructures i equipaments.

Vaga de fam

L’alliberament també ha coincidit amb la vaga de fam que un centenar de presos palestins van començar el 27 de setembre per denunciar les deplorables condicions de reclusió que patien. La protesta s’ha aturat després de la promesa israeliana d’acabar amb el confinament solitari dels reclusos. Si en els propers dies no s’implementa, però, la vaga es podria tornar a activar, malgrat que de mitjana els participants han perdut més de 12 quilograms i la seva salut ha començat a patir les conseqüències de l’acció. 

El nen que no ha pogut créixer

Milers de persones atapeïdes en un espai que difícilment supera el quilòmetre quadrat. Carrers estrets. Increïblement estrets en alguns casos. Taxes d’atur que voregen o superen el 50% de la població activa. Sensació de derrota combinada amb una indestructible capacitat de resistència i lluita. Aquests trets són comuns a tots els camps de refugiats palestins. Sorgits a partir del 1948 arran de la creació de l’Estat d’Israel, que va comportar l’expulsió de les seves llars d’unes 750.000 persones en el que es coneix com la Nakba (‘catàstrofe’) pel poble àrab, avui en dia els refugiats segueixen sent un tema clau per resoldre el sempitern conflicte palestinoisraelià.

Res no fa pensar, però, que les actuals negociacions de pau canviïn la situació i els refugiats puguin retornar a les seves llars, malgrat que aquest continua sent el seu anhel, com simbolitzen les claus dels antics habitatges que molt d’ells encara conserven malgrat les dècades passades.

Qualsevol que camini una estona per un camp de refugiats se n’adonarà, tot i ser profà en la matèria, de la presència gairebé constant del dibuix d’un nen. Sembla pobre, va descalç i porta roba esparracada. A més a més, està d’esquena i posa les mans a la part posterior del cos. És fàcil topar-se amb ell al camp de refugiats d’Aida (Betlem), a Balata (Nablús) o el de Jenín. De fet, en qualsevol camp. És el Handala, el personatge més conegut de Naji Salim al-Ali, un dels més cèlebres dibuixants polítics del món àrab.

Nascut el 1969, Handala s’ha convertit amb el pas del temps en un símbol de la resistència palestina contra l’ocupació israeliana. Els motius que van portar el seu autor a parir-lo fa més de quatre dècades segueixen existint, de manera que aquest noiet –que viu atrapat als 10 anys d’edat– és més viu que mai, tot i que Al-Ali va ser assassinat el 1987 a Londres, en un cas mai resolt. Estimat per milions de lectors del món àrab, Naji al-Ali, amb un estil molt crític, va buscar-se molts i poderosos enemics. El Mossad, el servei secret israelià, o algun sicari de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) –els dirigents de la qual atacava amb duresa a través de les seves vinyetes–, són, però, els màxims sospitosos del crim.

Autobiogràfic

«Handala va néixer amb 10 anys, i sempre tindrà 10 anys. Aquesta és l’edat que jo tenia quan vaig deixar el meu país. Handala només creixerà quan retorni a Palestina. Les regles de la naturalesa no es compleixen amb ell. Aquest nen és una representació simbòlica de mi mateix i de tots els qui viuen i pateixen la mateixa situació», va explicar Naji al- Ali referint-se al personatge que el va fer més popular.

Nascut a Al-Shajara (Galilea), a causa de la Nakba el futur dibuixant es va convertir en un refugiat i va anar a parar al camp d’Ain al-Hilweh, a Sidó (Líban). Després de viure al camp de Xatila –conegut per la matança que les falanges libaneses hi van perpetrar el 1982 amb la complicitat d’Ariel Sharon– i a Beirut, va treballar un parell d’anys a l’Aràbia Saudita com a mecànic i el 1961, ja de nou al Líban, va començar a publicar els seus dibuixos a la revista Al-Hurriya, gràcies a l’escriptor Ghassan Kanafani, que també va tenir un final tràgic en ser assassinat per Israel el 1971

Autor prolífic –va dibuixar més de 40.000 vinyetes al llarg de la seva vida–, Al-Ali va formar part del Moviment dels Nacionalistes Àrabs al principi de la dècada dels seixanta. Empresonat quatre vegades arran de l’activisme polític al Líban, va establirse més d’una dècada a Kuwait, on va treballar per a multitud de publicacions per, posteriorment, retornar al país dels cedres. A banda del Handala, l’artista també tenia altres personatges coneguts, com ara un home pobre i escardalenc, que representava el patiment i la dignitat del poble palestí i de les classes populars àrabs, i un home gras i opulent que, en contrast, simbolitzava els líders àrabs acomodats que rebien atacs de l’esmolada ploma del dibuixant a causa de les seves claudicacions i polítiques d’esquena al patiment del poble.

Símbol del record

«Handala ha estat molt important per als refugiats, ja que va convertir-se ràpidament en un personatge mediàtic i molt conegut en tot el món àrab. A través d’ell els palestins han pogut projectar la seva situació arreu del planeta», apunta Àlex Hinno, portaveu de la Comunitat Palestina de Catalunya. En aquest sentit, Hinno hi afegeix que el dibuix del nen és un «símbol del record» que permet no oblidar l’existència dels refugiats.

Sarcàstic, commovedor i potser massa atrevit, el dibuixant no deixava indiferent i el seu estil li va comportar un reguitzell de problemes. Les contínues protestes dels dirigents dels països del golf Pèrsic van provocar que fos deportat al Líban al principi dels anys setanta, donant el tret de sortida a la que seria l’etapa més prolífica de la seva trajectòria artística.

Poc després de la Guerra del Yom Kippur –o del Ramadà– (1973) i aprofitant la presència de l’aleshores secretari d’Estat dels Estats Units, Henry Kissinger, va decidir que Handala havia de girar-se d’esquena com a mostra de rebuig a les «solucions foranes» del conflicte entre els àrabs i els israelians. Mai més no va tornar a mostrar el rostre, esdevenint una icona de l’actuació de les potències occidentals que a l’hora de la veritat han donat l’esquena als palestins.

L’esclat de la guerra civil del Líban no va aturar Al-Ali, que, com a bon dibuixant polític, no es va estar de retratar el que succeïa al país, tot i rebre constants amenaces de mort de les diferents faccions que van participar en la contesa, molestes per la mordaç crítica que transmetia en les vinyetes. «Em vaig enfrontar als exèrcits amb caricatures i dibuixos de flors, esperança i bales. El treball a Beirut em va fer apropar-me un cop més als refugiats dels campaments, als pobles i als oprimits», va explicar uns quants anys després. La invasió israeliana del Líban el 1982, amb la connivència de l’Exèrcit hebreu en les brutals matances perpetrades als camps de Sabra i Xatila, van fer reflexionar el caricaturista, que va optar per retornar a Kuwait en considerar que, aquest cop sí, la mort era una possibilitat massa real.

Augmenta la tensió

Handala va continuar evolucionant. El nen dels 10 anys eterns va començar a moure el cap en direcció a la gent que el mirava, puntualment movia les mans de l’esquena, enlairant-les amb ràbia en algunes ocasions, va alçar la bandera palestina i, fins i tot, va llançar alguna pedra. Al-Ali no feia altra cosa que reflectir l’ambient dels camps, on la tensió contra l’ocupació anava en augment.

La Primera Intifada va esclatar el 1987, pocs mesos abans de la mort del dibuixant, i Handala era allà per mostrar, un cop més, que ell es posava al costat dels oprimits. De fet, era i és un d’ells. Independent i rebel contra el poder, Al-Ali va veure’s forçat a emigrar de nou i va marxar de Kuwait el 1985. El motiu? Les pressions de l’OAP, bàsicament a causa de les queixes del seu líder, Yasser Arafat, fart de sortir malparat en les vinyetes del dibuixant.

Londres seria l’etapa final en la vida de l’artista, que va morir el 30 d’agost de 1987, cinc setmanes després de rebre diversos trets al cap per part d’un desconegut. El Mossad, l’OAP, algun règim àrab fart de la popularitat d’un artista amb qui no combregaven? L’assassinat mai no s’ha aclarit, però el dibuixant ja havia comprat, feia temps, un bitllet cap a la immortalitat. Àlex Hinno, però, té clar que darrere de l’acció hi havia l’Estat d’Israel, especialista a cometre assassinats selectius de personatges prominents de la societat palestina.

Immortalitat

«Handala és el testimoni d’una generació que no ha mort ni morirà; per això ell tampoc no abandonarà la vida. És etern i no morirà després del meu final. Espero que no sigui una exageració dir que continuaré vivint a través de Handala, fins i tot quan m’arribi la mort». Anys abans de ser assassinat, Naji al-Ali va pronunciar aquestes profètiques paraules. No es va equivocar. Convertit en un referent, actualment molts caricaturistes se’n reconeixen deixebles. Perquè, tot i els tòpics occidentals, la crítica mordaç i les vinyetes polítiques formen part de la realitat quotidiana de molts països àrabs.

Malauradament, Handala encara no pot créixer, ni mostrar el rostre, ni somiar un futur lliure. Malauradament, els refugiats i bona part dels àrabs fa més de dues dècades que van quedar-se sense un dels seus, que no tenia pèls a la llengua a l’hora de fiscalitzar les corrupteles, el nepotisme i les injustícies dels qui els governen. Al-Ali no tornarà, però un nen refugiat de 10 anys segueix proclamant, amb la seva presència constant i en múltiples formats, que la resistència palestina continua. El trobem en samarretes, en clauers i en tota mena de productes, però això no treu que com a símbol de la lluita per posar fi a una injustícia ja sigui etern.

*Article publicat al número 984 (20 de setembre de 2010) de la revista El Triangle. 

Israel se’n fot de l’ONU

Una setmana després de les compareixences dels màxims dirigents de Palestina i Israel a l’Assemblea General de les Nacions Unides res fa pensar que la creació d’un Estat palestí independent i sobirà estigui més a prop. Israel, un cop més, ha demostrat que actua al marge de la comunitat internacional i que té impunitat per fer el que vulgui, transmetent la sensació que se’n riu de tots els acords i propostes que provinguin, fonamentalment, de les cancelleries occidentals. Sí que sembla probable que Palestina es converteixi en Estat no membre de l’ONU en uns mesos, però això no implicarà canvis reals sobre el terreny, com a mínim a curt termini.

Als 76 anys, Mahmud Abbas, el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), va viure el proppassat divendres 23 de setembre el seu moment de glòria gràcies al vibrant discurs que va pronunciar davant l’Assemblea General de l’organització internacional. La intervenció va reforçar-lo als ulls del seu poble, que probablement per primera vegada va sentir-se orgullós del també líder de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) –al que va rebre massivament fa uns dies quan va tornar a Ramal·lah- i va ser molt aplaudida per la majoria del plenari de l’organització internacional, però no ha canviat la intransigència israeliana, l’alineament de Washington amb Tel Aviv i la tebior i indecisió tradicional de la UE.

Lluny dels focus, tots els actors implicats intenten sumar suports. Els palestins miren de garantir-se el vot favorable al reconeixement total del seu estat de nou dels 15 membres del Consell de Seguretat de l’ONU; els estatunidencs pressionen, precisament, per evitar-ho i estalviar-se fer ús del seu dret de veto; els grans països de la Unió Europea aposten pel retorn a les negociacions bilaterals entre israelians i palestins amb l’enèsim full de ruta després de dues dècades de fracassats processos de pau; i els hebreus? Segueixen amb la seva política de fets consumats i han anunciat la construcció de més de 1.000 habitatges en un assentament, desfermant una allau de condemnes que, difícilment, passarà de les paraules als fets.

“Tenim un objectiu: existir”, va afirmar Abbas en el seu discurs, citant el poeta nacional palestí, Mahmud Darwish en un parlament en què va tornar a reiterar que demanen la creació d’un Estat basat en les fronteres prèvies a la Guerra de Juny del 1967, és a dir, que englobi Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est (el 22% de la Palestina històrica). “Després de 63 anys de patiment, és hora de dir que ja n’hi ha prou, prou i prou”, va subratllar Abu Mazen, com se’l coneix popularment, per afegir que cal “decidir si el món permetrà a Israel continuar amb l’ocupació amb total impunitat”.

Assentament a prop de Nabi Saleh.

El primer ministre hebreu, Benjamin Netanyahu, va ser rebut amb molta més fredor a l’ONU i va deixar clar que la “pau” només s’assolirà “mitjançant negociacions directes”, per comentar cínicament que els assentaments jueus als territoris ocupats –que violen la legalitat internacional- no són l’origen del conflicte, sinó que ho és la “negativa palestina de reconèixer l’Estat d’Israel”. Netanyahu i la resta del seu gabinet van deixar clar que no pensen congelar la construcció als assentaments –només han trigat uns dies a demostrar-ho-, la condició que fixen els dirigents de l’OAP per tornar a la taula de negociacions, conscients que suposen un graner de vots per al Likud –la formació de Netanyahu- i Israel Beitenu –el partit de l’ultradretà ministre d’Exteriors, Avigdor Lieberman-, les dues grans forces de l’executiu. Bibi, com l’anomenen, va obviar que la demanda d’Abbas de tenir un Estat palestí a les fronteres de 1967 suposa de facto reconèixer Israel en el 78% del territori històric del país àrab.  

Nova proposta del Quartet

Dilluns 26 el Consell de Seguretat de l’ONU va començar a debatre –a porta tancada- el possible reconeixement de l’Estat palestí, en una tasca que va continuar dimecres i que, malgrat les presses d’Abbas i els altres factòtums de l’OAP, probablement s’allargarà un mínim de quatre setmanes. Un cop presentada la petició, la propera batalla és assolir el suport d’almenys 9 dels 15 membres del Consell. De moment, els palestins tenen l’aval de la Xina, Rússia, el Brasil, el Líban, l’Índia, Sud-àfrica i Nigèria i cobegen el de Gabon i Bòsnia i Hercegovina, sense perdre de vista Portugal. Colòmbia ja ha manifestat que s’hi oposarà, mentre que el Regne Unit, França i Alemanya no han confirmat la seva posició, però tot apunta que optarien per la mateixa posició que el país sud-americà.

Els nord-americans volen evitar l’aval de nou dels integrants del Consell perquè això faria que no tinguessin altra opció que utilitzar el seu dret de veto com a membre permanent de l’organisme per aturar el reconeixement de l’Estat palestí, fet que tindria conseqüències molt greus per a la imatge del país al món àrab, millorada notablement en l’etapa Obama amb relació a la nefasta era Bush. Si el veto tira endavant, els palestins és probable que busquin convertir-se en Estat no membre a l’Assemblea General, on ja comptarien amb la necessària majoria de dos terços per equiparar-se a l’estatus que té el Vaticà. En tot cas, l’objectiu de Washington –compartit per les grans capitals europees- és reprendre les negociacions de pau i d’aquí sorgeix la inconcreta proposta que van enviar la setmana passada tant a Tel Aviv com a Ramal·lah –la seu administrativa tant de l’ANP com de l’OAP.

El Quartet (que aplega els EUA, la UE, l’ONU i Rússia) ha fixat un nou full de ruta que implica reactivar les negociacions en un mes, propostes específiques sobre territori i seguretat en 90 dies, progressos substancials en mig any i un acord final per a les acaballes del 2012. Obvia, però, qüestions claus com és la continua expansió dels assentaments jueus i no menciona les fronteres del 1967. Per tot plegat, no sorprèn que mentre és ben vist per Israel, els palestins se’l miren amb escepticisme. Ara bé, dimarts l’executiu de Netanyahu va anunciar l’aprovació d’un projecte per construir 1.100 habitatges a l’assentament de Gilo –situat a Jerusalem Est, a prop de Betlem- de manera que dinamita qualsevol opció de retorn a les negociacions, a no ser que Abbas estigui disposat a perdre la poca legitimitat que té com a líder, a causa dels continuats ajornaments electorals.

Tel Aviv s’havia negat a acceptar la congelació de les colònies com a punt de partida per tornar a parlar amb els palestins, ja que manifestava que no volia “precondicions” abans d’asseure’s a negociar. Des dels despatxos de Ramal·lah, però, repliquen que la imparable expansió de les colònies jueves a Jerusalem Est i Cisjordània no fa altra cosa que dificultar cada dia més la creació d’un Estat palestí, si no és que ja la fa impossible a dia d’avui. L’ampliació dels assentaments, de fet, implica canviar el punt de partida de les negociacions i, per tant, les condicions.

El fantasma de la Tercera Intifada

El Quartet –bàsicament la UE i els Estats Units-, després de mostrar un cop més la seva connivència amb Israel i limitar-se a pressionar els dirigents palestins, s’ha vist completament desacreditat amb l’anunci de l’executiu hebreu. Molts analistes locals ja consideraven que el seu posicionament l’invalidava com a mediador en el conflicte i que només el xantatge –l’amenaça de Washington de retirar els 500 milions de dòlars anuals que aporta a les arques de l’ANP- podia forçar els àrabs a tenir en compte les seves propostes.

Amb les hipotètiques negociacions dinamitades, la cúpula de l’OAP gairebé només té l’opció de continuar amb la seva aposta i forçar el veto nord-americà al Consell de Seguretat. Una altra possibilitat, la menys probable a hores d’ara, és que Mahmud Abbas dimiteixi i forci la desaparició de l’ANP, davant la impossibilitat d’aconseguir cap avenç substancial pel seu poble. El vell dirigent –que ha guanyat suport intern els darrers dies- s’està jugant la seva supervivència política i necessita que les paraules de solidaritat amb Palestina es converteixin, finalment, en fets tangibles.

La seva aposta de buscar el reconeixement de l’ONU no ha generat unanimitat, però tampoc ha patit cap gran boicot –ni tan sols per part de Hamàs- i ara demana, com a mínim, que Israel perdi el control sobre les exportacions i importacions palestines, una de les conseqüències dels funestos acords d’Oslo de 1993. I és que dues dècades de procés de pau no han millorat la situació dels palestins, que han vist com els colons jueus al seu territori s’han multiplicat per tres, s’ha aixecat un mur de formigó que penetra i trosseja encara més Cisjordània i s’han instaurat desenes de punts de control militar que els limiten la mobilitat. I és que molts pensen que si no hi ha avenços significatius en els propers mesos, la Tercera Intifada serà una realitat.

 

*Article publicat amb el número 1.031 del setmanari El Triangle. Divendres 30 de setembre de 2011.