Revolucionant el vi palestí

Contemplar embadalit les vinyes que s’enfilen en terrasses per superar pendents impossibles. Escoltar les explicacions de l’enòleg sobre les característiques d’un terreny erm, sec, difícil. Entrar al celler i ensumar aquella flaire coneguda de les periòdiques visites al Priorat. Obrir la primera ampolla. Observar el color del líquid, veure la llàgrima, intentar (sovint sense èxit) distingir tots els aromes possibles a través de l’olfacte i, finalment, aixecar la copa i provar el vi. Sensacions enyorades retrobades en una càlida tarda de divendres.

Si sou aficionats al vi, a Israel no tindríeu problemes. Tel Aviv i Jerusalem Oest (la part jueva de la ciutat) tenen un munt de botigues especialitzades. Als restaurants de tot l’Estat és fàcil trobar caldos locals i internacionals i, les coses com són, en diverses zones d’Israel es fa un vi de qualitat. Ara bé, si el que voleu és donar un cop de mà als palestins, consumir els seus productes i, d’aquesta manera, intentar també combatre l’ocupació que pateixen, les vostres opcions vinícoles es redueixen espectacularment.

Més enllà de l’Araq –un licor d’alta graduació amb gust anisat- i una marca de cervesa (Taybeh), la producció de begudes alcohòliques al país es concentra a Cremisan, un monestir salesià ubicat al municipi de Beit Jala, al costat de Betlem i envoltat dels assentaments jueus de Gilo i Har Gilo. La congregació religiosa data de finals del segle XIX i ràpidament va començar a elaborar vins per tal d’autofinançar-se. Primer feia vi de missa, però amb el pas dels anys va obrir-se a altres tipus de vins per ampliar mercat i augmentar els beneficis.

                                           El monestir.

                                          

                                          

Proselitisme religiós

Aficionat al vi com sóc, vaig dirigir les meves passes cap a Cremisan, conscient que allà tindria l’única oportunitat de conèixer un celler palestí. El que no m’esperava és el que em vaig trobar. Abans d’entrar en matèria (havia deixat clar que era periodista i que volia escriure un reportatge) em va rebre el pare Luciano, el responsable salesià de la congregació. Durant una hora! em va explicar la vida i miracles de Joan Bosco, del fundador del  monestir i de diversos religiosos més. L’home, que pretenia que li fes preguntes sobre l’apassionant història que m’explicava, no sabia interpretar la meva expressió facial (deia clarament què carai estic fent aquí!) i seguia i seguia...A tot això, em va advertir que no volien problemes i, per tant, que no fes cap tipus de pregunta política. Sobre religió podia preguntar el que volia...

Finalment, em va presentar l’enòleg i es va excusar per no acompanyar-nos el celler. L’Andrea, un noi italià de la meva edat, em va confessar d’entrada que les seves creences religioses eren nul·les i que ell era allà a través d’una ONG que el que volia era treballar contra l’ocupació i ajudar els palestins. La política i els problemes que també han patit ells a causa de l’ocupació no van trigar a sortir a la conversa. Diguem que mai se m’ha donat gaire bé això de fer el que em diuen...

Els vins de Cremisan tenen més de 100 anys d’història, però diversos coneguts m’havien advertit que eren dolents, molt dolents. Però les coses estan canviant. Vaig tenir l’oportunitat de provar-ne quatre de diferents i certament eren prou bons. Són de la darrera collita i encara no es troben el mercat (privilegis periodístics!). Les coses, pel que sembla, estan canviant molt a Cremisan. D’un enòleg, per dir-ho d’alguna manera, de més de 80 anys i especialitzat en ficar tot tipus d’afegits químics al vi, a un jove amb una formació actual i que aposta per simplificar el procés, per deixar que parli el raïm, que sigui la terra qui s’expressi a través d’un vi on la mà de l’home es noti poc o gens.

                                           Assentament jueu. 

La 'revolució' arriba a Cremisan 

La Segona Intifada, entre d’altres aspectes, va destrossar l’economia palestina. En el cas de Cremisan, el vi es va acumular al celler i no li podien donar sortida. En comptes de desfer-se’n, el van acabar venent, però la qualitat era ínfima. Des del 2008, quan l’ONG italiana va assumir-ne la gestió, es viu una petita revolució. El que era un celler que semblava tret d’una pel·lícula italiana dels anys 50 o 60, ja comença a semblar una cosa moderna, actual. I els resultats es noten.

Tant els dos blancs com els dos negres que vaig catar eren més que acceptables. I el més interessant és que són vins 100% palestins. Què vull dir? Doncs que la varietat de raïm amb la qual s’elaboren és autòctona, només es troba per aquestes terres. Això és fruit d’un projecte de recerca combinat entre la Universitat d’Hebron i la italiana Universitat de Trento. Els vins, per tant, guanyen exclusivitat i personalitat i així també s’ajuda més els agricultors palestins que proporcionen el raïm.

Si abans el mercat de Cremisan es limitava a Palestina, Israel i Jordània, ara ja es pot trobar al Japó, Alemanya i el Regne Unit i aviat arribarà a Itàlia. De moment, no el tenim als Països Catalans, però suposo que tot és qüestió de temps. Arran de la construcció dels assentaments de colons, els salesians de Cremisan també han vist com els confiscat terres i han perdut més de dues hectàrees dedicades a la vinya. Però ni així volen queixar-se. Ni així fan un pas endavant per defensar els palestins. L’actitud de l’enòleg i del religiós eren completament oposades en aquest sentit, però treballaven junts. I el vi comença a ser bo. Les coses, a vegades, funcionen a Palestina.  

La Champions a Ramal·lah

Una estona d’alegria. Uns minuts per xalar. Unes hores sent feliç. Potser un dia sencer per oblidar els problemes, per no pensar en l’ocupació. Potser sí que el futbol és l’opi del poble, però de tant en tant hi ha gent que necessita d’aquest opi per tirar endavant, per il·lusionar-se, per veure que sí, que la vida val la pena. I el triomf del Barça ahir contra el Manchester United en la final de la Lliga de Campions de futbol va provocar un esclat de felicitat entre molts palestins, pràcticament entre la meitat de la població de Jerusalem Est, la franja de Gaza i Cisjordània.

Futbolísticament parlant, Palestina és un país dual. Com a persones mediterrànies que són, els palestins viuen l’esport de la pilota amb passió, però sembla que només tenen ulls per a dos equips: el Barça i el Reial Madrid. La resta pràcticament no existeix. Mentre que el reguitzell de clàssics –partit de lliga, final de la Copa del rei i semifinals de la Champions- van provocar que els bars i cafès locals s’omplissin de gom a gom i visquessin una rivalitat total, ahir la cosa va ser una altra història.

Els locals estaven plens, però el domini blaugrana era aclaparador. Hi havia moltíssimes banderes i samarretes del Barça (moltes falses, això sí), i enmig de tots s’hi trobava en Khaled, probablement l’únic sincer aficionat del Manchester United que hi havia al cafè Evil de Ramal·lah. Uns 400 palestins omplien un local amb diversos espais on l’ambient, mitja hora després de començar el partit, era carregadíssim. Bàsicament perquè aquí la llei antitabac encara és lluny d’arribar i tothom fumava narguil (les pipes d’aigua).

D’altra banda, però, tot i que Ramal·lah és de les ciutats palestines més occidentalitzades i amb una nombrosa colònia cristiana, era impossible trobar una trista birra al cafè. Veure el partit envoltat de palestins i consumint sucs de taronja (naturals!) va ser una experiència estranya i malgrat que el balanç va ser molt bo, tinc clar que l’Estrella tornarà a ser una companya fidel quan torni per terres catalanes i miri el Barça.

Abans de començar, l’ambient era similar al que es pot viure a Catalunya. Els nervis i la tensió es palpaven. El gol de Pedro va ser com un alliberament, però l’empat de Rooney va calmar les coses. El descans servia per parlar amb els assistents. Així, l’Alaa m’explicava que sempre havia seguit el Barça i que li agradava el seu estil perquè “sempre ataca i només pensa en guanyar jugant bé”. Els seus companys Mohammad i Issam reconeixien que eren del Madrid però que ningú podia competir amb el Barça de Guardiola.

El fet de parlar amb un periodista i que fos de Barcelona els feia molta gràcia, fins al punt que tots explicaven que jugaven a futbol i que el seu somni era incorporar-se al grup de Guardiola. A partir d’aquí, em demanaven si podia fer venir algun tècnic del club perquè veiés fins a quin punt tenien talent i es mereixien aquesta oportunitat. Òbviament, els hi havia de comentar que la meva capacitat d’influència era bàsicament nul·la.

La segona part va tenir menys història. Els gols de Messi i Villa van sentenciar el matx i van donar un nou títol al nostre equip. Des del 3 a 1, els càntics no van deixar de sonar i durant una estona, unes hores, Palestina va esclatar de felicitat. En acabar, tocava sortir als carrers –deserts durant el partit- amb els cotxes i fer sonar els clàxons sense parar. I Al-Manara, la plaça cèntrica més emblemàtica de Ramal·lah, va ser el punt de trobada dels culers de la ciutat. Va ser la Canaletes palestina.  

L’Alaa, en Khaled, en Mohammad o l’Issam em van explicar que ells estan bojos pel futbol, com la majoria dels seus compatriotes. I que sí, que veure un partit dels seus ídols els serveix per oblidar-se dels problemes, per no pensar en l’ocupació. Que els encanta gaudir, xalar, cantar i cridar com a nosaltres. I que mentre ho fan se senten normals, lliures, en pau. Un seguit de sensacions que, per desgràcia, la majoria de dies no poden experimentar perquè topen amb la crua realitat de patir una ocupació que intenta escanyar-los constantment.  

Els mizrahim: els jueus discriminats que van revoltar-se

La discriminació és la norma en la societat israeliana. Els palestins que resideixen a l’Estat hebreu -1,2 milions de persones, el 20% de la població total- ocupen el nivell més baix en la piràmide social del país. Pel simple fet de no ser jueus, queden relegats en molts aspectes i per bona part dels seus conciutadans són vistos com els quintacolumnistes de l’enemic palestí. Des del 1948, any de la creació de l’Estat d’Israel, l’administració de Tel-Aviv no ha fet gran cosa per guanyar-se la seva adhesió al règim, ans al contrari. Viuen als barris i les ciutats més pobres, estan vetats en moltes professions, tenen menys drets que els jueus...

La discriminació, però, no va únicament contra els palestins. També hi ha nivells socials molt diferents entre els propis jueus. A dalt de tot de la piràmide social hi ha els asquenazites, que procedeixen del centre i l’est d’Europa. Sempre han copat el poder polític i econòmic a Israel, amb alguna excepció. David Ben Gurion, considerat el pare de la independència, era asquenazita, com també Yitzak Rabin –primer ministre que va signar els acords d’Oslo el 1993- i ho són Shimon Peres, actual president, i Benjamin Netanyahu, el primer ministre al càrrec.

Just per sota, hi ha els jueus sefardites, que són els descendents dels que van ser expulsats de la Península Ibèrica a finals del segle XV per decisió dels Reis Catòlics. Mirats sempre per sobre les espatlles pels askenazites, s’ha de dir que molts dels seus integrants han arribat a fer-se un lloc en l’elit estatal. Immediatament després hi ha els mizrahim, que són els descendents dels jueus de l’Orient Mitjà, el Nord d’Àfrica, l’Àsia Central i el Caucas. I en darrer lloc, tot i que per damunt dels palestins, hi trobem els falashes, els jueus etíops, que van arribar a l’Estat durant els anys 80, a través d’operacions amb noms bíblics com Moisés.

Els jueus àrabs

Els mizrahim formaven part de comunitat jueves molt antigues instal·lades en el món àrab. Tradicionalment hi havien conviscut sense problemes, però arran de la creació de l’Estat d’Israel, molts d’ells van optar per abandonar els seus països (el Marroc, Tunísia, Síria, el Líban, el Iemen...) per establir-se al nounat país. Des de l’òptica jueva es diu que la marxa dels seus llocs d’origen, sense rebre compensacions de cap tipus, és moneda de canvi de la neteja ètnica de palestins que es va portar a terme el 1948. La diferència és que els palestins no tenien un Estat que els volgués acollir...

Tot i que són jueus, comparteixen moltes coses amb els palestins: molts tenen encara avui l’àrab com a primera llengua, el color de la pell és similar i també són discriminats per l’elit política, militar, social i econòmica israeliana. Tradicionalment abandonats pel seu Govern, entre els mizrahim el nivell de pobresa sempre ha estat molt superior al de la resta de jueus israelians.

Farts de ser discriminats i disposats a reclamar un tracte igualitari, joves mizrahim van passar a l’acció els anys setanta i van formar els Panteres Negres israelians, un moviment de protesta que va protagonitzar importants accions que van colpir part de la societat de l’època. Com podia ser que els propis jueus qüestionessin i es rebel·lessin contra el seu Govern? Especialment actius del 1971 al 1973, la seva acció més coneguda va arribar el 18 de maig del primer any, en el que es va conèixer com la Nit de les Panteres. 

 

7.000 persones van manifestar-se contra la discriminació racial a la plaça de Sió. La policia els va dispersar amb violència, però els xocs van posar de manifest el racisme existent a un Israel que aleshores només tenia 23 anys. Poc abans, alguns dels líders del moviment s’havien reunit amb Golda Meir, la primera ministra de l’època, que per variar era asquenazí. Meir va carregar contra els joves i no va fer res per canviar la discriminació que patien. Ni tan sols els va reconèixer com a moviment social.

La discriminació creix

Després de la Guerra del Yom Kippur (1973) –considerat el primer enfrontament bèl·lic en què l’Estat hebreu va mostrar que no era invencible-, la societat israeliana va tancar-se encara més en si mateixa i no va acceptar els jueus que criticaven el seu Estat. Marginats socialment, els Panteres Negres van anar perdent força i els seus intents de fer el salt al Parlament van fracassar. Avui en dia, segueixen existint, però tenen una incidència social gairebé nul·la.

En Reuven, un dels veterans activistes dels Panteres Negres, explica que no han aconseguit que els mizrahim se situïn al mateix nivell que la resta de col·lectius jueus. Que la discriminació no només continua, sinó que el racisme cada cop és més bèstia a Israel. Ell, com la resta de Panteres, vol acabar amb l’ocupació, està fart de l’opressió que pateixen els palestins i defensa un Estat igualitari, format per àrabs i jueus, on tothom visqui en igualtat, amb els mateixos drets i deures.

Parla de pau. Una paraula constantment escoltada per aquestes terres. Uns, farts de patir, la desitgen sincerament. Els altres, se la posen a la boca molt sovint, però la interpreten a la seva manera. Ús de la força, construcció de més assentaments i repressió militar són tres potes fonamentals de la pau de l’executiu de Netanyahu. Una pau guerrera. Un pau impossible. Una pau dels qui no la volen. Una farsa. Una mentida. Una altra gran mentida.       

Entrevista (òbviament no és meva) amb en Reuven: 

Les dones que han dit prou a Israel

Fa onze anys van dir prou. Tenien clar que les coses no podien continuar igual i que havien de fer quelcom per canviar-les. Acabava d’esclatar la Segona Intifada i els abusos militars israelians sobre la població palestina van elevar-se fins a límits desconeguts. No eren gaires i van optar per unir-se per guanyar força. De la suma d’organitzacions prèvies en va néixer la Coalició de Dones per a una Pau Justa. Avui segueixen actives, lluitant contra l’ocupació israeliana de Palestina, defensant la igualtat de drets per a tots els ciutadans de l’Estat d’Israel i anhelant també que s’acabin els abusos a les dones en aquestes terres.

En la Coalició hi ha tant dones jueves com palestines residents a l’Estat d’Israel. A banda de prendre part en accions més o menys típiques contra l’ocupació, com ara manifestacions, concentracions o impulsar comunicats, les Dones es dediquen des del 2006 a la campanya Who Profit from the Occupation (Qui guanya amb l’ocupació). Esti Micenmacher em comenta que sovint ens oblidem del factor econòmic que impulsa la dominació i el control polític i militar de Palestina.

“És un gran negoci. És fonamental entendre que hi ha moltes, moltíssimes companyies que fan un  munt de diners gràcies a l’ocupació i és molt perillós que es converteixi també en una cosa econòmicament profitosa, no únicament en el projecte polític dels partits sionistes”, exposa. En la web de la campanya hi ha un llistat d’unes 500 empreses, tant israelianes com d’altres països, que guanyen a través de l’ocupació. No són només les companyies que tenen factories ubicades en els assentaments jueus de Cisjordània o dels Alts del Golan, també són firmes de construcció, de serveis, els bancs, la seguretat i un llarg etcètera...

Una societat militaritzada

Micenmacher, que aposta per un únic Estat que agrupi tant palestins com israelians amb igualtat de drets per a tothom, sap que defensen una posició minoritària dins la seva societat, però tenen clar que posen els drets humans i la igualtat per davant de tot. Res escandalós, d’altra banda, però sí estrany entre la majoria dels jueus israelians. Parlant amb ella també me n’adono de fins a quin punt la dona està relegada a l’Estat hebreu. L’exèrcit, omnipresent als carrers i que encara avui és la institució més valorada pels israelians, és la principal via d’accés als càrrecs públics més importants de l’Estat. I quantes dones hi ha a la cúpula militar? Poques, molt poques.

Fins passats als 40 anys els homes serveixen un mes a l’exèrcit des de la reserva i n’hi ha molts que acaben treballant al gegantí sector de la seguretat (aquí els controls són a tot arreu). La presència d’armes a les cases, per tant, és important i, segons Micenmacher, això es tradueix en un alt índex d’assassinats per violència de sexe a les llars. Una societat militaritzada, violenta, racista, feixista i cada cop més influenciada per l’integrisme religiós. Aquest és el terrorífic retrat que l’activista em fa d’Israel. Déu n’hi do!

I què podem fer la resta per compartir la seva lluita per una pau justa i real? Ella ho té clar. Donar suport a la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS), per tal de denunciar les companyies que inverteixen a Israel (sobretot als assentaments) i forçar-les a retirar els seus negocis al país i intentar colpejar les companyies hebrees allà on siguin. Es tracta d’emular el que es va fer a l’Europa Occidental i als Estats Units contra la Sud-àfrica de l’apartheid els anys vuitanta. I la pressió va reeixir. Potser és l’únic camí. Serà qüestió de sumar-s’hi i intentar-ho, perquè l’Israel d’avui en dia té molts punts en comú amb la Sud-àfrica de l’apartheid. 

Assecant Palestina

Desconnectats territorialment, amb governs totalment independents l’un de l’altre, amb realitats socials cada cop més divergents, els palestins de Gaza i Cisjordània segueixen tenint coses en comú. Sense anar més lluny, els habitants d’ambdós territoris tenen seriosos problemes per satisfer les seves necessitats hídriques. I a les dues zones, bona part dels edificis tenen dipòsits als terrats per recollir l’escassa aigua de pluja. No és una pràctica casual, sinó gairebé una obligació per sobreviure.

Els problemes d’abastament són provocats, fonamentalment, per la política en aquesta matèria d’Israel, que no fa altra cosa que perjudicar els palestins en benefici dels ciutadans jueus. L’Estat hebreu opta per violar la legislació internacional, tal com fa en altres matèries com els assentaments de colons a Cisjordània o l’annexió de Jerusalem Est. Informes d’organitzacions com Amnistia Internacional demostren que la distribució dels recursos hídrics de la zona, bàsicament sota control israelià, és qualsevol cosa menys equitativa i això està tenint greus conseqüències per a la salut dels palestins i per al medi ambient.

Amb l’objectiu d’influir en els ciutadans i governs europeus i que aquests, al seu torn, pressionin l’executiu hebreu perquè es vegi forçat a canviar la seva pràctica en aquesta matèria, el Grup d’Emergència en Sanejament d’Aigua i Higiene (EWASH, segons les sigles en anglès) –un col·lectiu que agrupa 30 organitzacions entre les que hi ha Oxfam, Save the Children o Unicef- va llançar el proppassat 22 de març la campanya Thirsting for Justice (‘Set de Justícia’). “Els palestins tenen potencialment prou aigua per atendre les seves necessitats, però no hi poden accedir perquè Israel no compleix la llei”, afirma Ziyaad Lunat, portaveu de la campanya, en declaracions a EL TRIANGLE.

Ignorant les Nacions Unides

Com a potència ocupant de Cisjordània i la Franja de Gaza i d’acord amb la llei internacional humanitària, Israel és responsable del benestar de la població civil dels territoris palestins i ha de garantir-li el proveïment dels elements fonamentals per a la supervivència, entre els quals hi ha l’alimentació, l’aigua, els subministraments mèdics i sanitaris i l’allotjament o refugi. A més a més, segons les Convencions de Ginebra, els palestins tenen garantit l’accés a aigua potable, aigua per a l’higiene personal i sanejament. Tot plegat, però, queda en paper mullat perquè Israel és un dels tres estats que encara no ha reconegut el dret humà a l’aigua i el sanejament, blindat legalment pel Consell de Drets Humans de les Nacions Unides el proppassat setembre.

L’Estat jueu controla totes les fonts d’aigua dolça de Cisjordània i els palestins, en compliment dels Acords d’Oslo de 1993, només exploten el 20% de l’aqüífer de la muntanya, la principal reserva d’aigua de la zona. Això provoca que els palestins es vegin forçats a comprar-ne bona part de la que consumeixen a Israel i ho han de fer a preus de mercat, mentre que els colons que poblen els assentaments no tenen cap tipus de límit en el consum i la reben a un preu molt baix.

A Gaza, la situació encara és més dramàtica perquè entre el 90 i el 95% de l’aqüífer de la costa, l’única font d’aigua de la Franja, està salinitzat i contaminat a causa de la sobreexplotació i l’ús massiu de fertilitzants provinents de l’agricultura intensiva israeliana, que posa en perill els futurs subministres. El bloqueig hebreu a l’entrada de nombrosos materials dificulta enormement la reparació de les infraestructures hídriques de Gaza i la recerca d’altres fonts alternatives. 

Un assumpte clau

“Sense aconseguir una distribució igualitària dels recursos hídrics, l’Estat palestí no pot ser viable”, adverteix Ziyaad Lunat qui, amb tot, reconeix que la predisposició israeliana per assolir un acord més just en el repartiment de l’aigua no és gens clar. Així, recorda que membres del Govern Netanyahu han declarat que si l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) aconsegueix proclamar un Estat independent el que caldria fer des de Tel-Aviv seria restringir encara més l’accés al preuat líquid als palestins.

Juntament amb els assentaments, les fronteres, l’estatus de Jerusalem i els refugiats, l’aigua és un dels sempiterns assumptes claus en totes les converses de pau que ha viscut el conflicte. “Del que es tracta és de posar-lo en l’agenda global, perquè la població local té molt clar fins a quin punt és important, perquè pateix en pròpia pell la manca d’aigua”, afirma Lunat, qui afegeix que els talls en el servei són molt habituals a Cisjordània durant l’estiu i a Gaza són una constant tot l’any.  

A més, uns 200.000 palestins que viuen en comunitats rurals ni tan sols estan connectats a la xarxa d’aigua corrent. En alguns casos, l’Exèrcit israelià els impedeix, fins i tot, recollir l’aigua de pluja amb la destrucció dels dipòsits col·locats per aquest ús, segons denuncia un informe d’Amnistia Internacional publicat fa més d’un any.

Sense plantes de tractament

Més enllà dels problemes econòmics –desenvolupar una agricultura competitiva es converteix gairebé en una quimera-, Thirsting for Justice també posa l’accent en les conseqüències mediambientals i de salut que genera la situació. A Cisjordània només hi ha una planta de tractament d’aigües residuals, a la qual hi està connectada el 31% de la població, mentre que a Gaza directament no n’hi ha cap. Això provoca, entre d’altres coses, que més de 60 milions de litres d’aigua residual sense tractar siguin abocats diàriament al mar Mediterrani.

A la Franja, un territori de 360 quilòmetres quadrats on viuen més d’1,6 milions de persones, malalties com les diarrees són habituals i bàsicament són causades pel deficient estat de l’aigua. Els ciutadans de Gaza pràcticament no consumeixen aigua de l’aixeta –la salinització i contaminació de l’aqüífer de la costa no ho fa recomanable- i es veuen forçats a comprar-ne per beure’n i per la higiene personal.

La construcció de diferents infraestructures hídriques –com dipòsits, dessalinitzadores o les mateixes plantes de tractament- per optimitzar i augmentar els limitats recursos hídrics disponibles depèn de les autoritats israelianes. Els palestins estan obligats a demanar un seguit de permisos administratius que gairebé mai reben i, sovint, opten per tirar pel dret i prescindir de la documentació exigida pels israelians.

Aleshores els soldats de l’exèrcit hebreu ja tenen l’excusa perfecta per destruir el que s’ha aixecat sense permís. Sense aigua no hi ha futur i mentre una autoritat israeliana, la Mekorot, en controli el 53% del subministrament per a ús domèstic a Cisjordània sembla clar que els palestins no podran seriosament plantejar-se la construcció d’un Estat propi.    

*Reportatge publicat amb el número 1.016 de la revista El Triangle.