divendres, 30 de setembre del 2011

Tortura sense judici a les clavegueres de l'Estat


“Durant dos dies em van interrogar sense descans. No em van deixar dormir ni un minut. Cada sis hores s’anaven rellevant per continuar amb les preguntes. Volien respostes i no tenien cap tipus de problema en allargar la meva agonia. Vaig perdre totalment la noció del temps. No sabia on era ni quanta estona feia que estava detingut. El dolor a les mans –que em van lligar i forçar a posar-les darrere l’esquena- era cada vegada més intens i, amb els ulls tapats, ni tan sols podia veure el rostre de les persones que em martiritzaven. Desitjava que tot s’acabés d’una vegada. El que desconeixia aleshores, però, és que allò només era l’inici. Els interrogatoris –i les tortures- van allargar-se durant diversos mesos. Després, un cop farts o satisfets amb les respostes que –sense ser-ne conscient- els vaig donar, em van començar a ignorar.”

Qui parla és Mohnad al-Azeh, que ha passat tres anys (entre el 2004 i el 2007) en presons israelianes. El van detenir com a integrant d’un grup involucrat en la resistència palestina durant la Segona Intifada. Mohnad, que és originari d’un camp de refugiats proper a Betlem, admet que donaven suport a “tot tipus” de resistència durant el darrer gran aixecament palestí contra l’ocupació israeliana i que ara, quan fa quatre anys que torna a ser lliure, té clar que no poden quedar-se de braços creuats, que pateixen l’ocupació més llarga del planeta i que han d’emprar totes les eines al seu abast per liquidar-la.

El cas d’aquest jove no és, ni molt menys, una excepció. Des que el 1967, Israel va ocupar Gaza, Jerusalem Est i Cisjordània més de 650.000 palestins han estat detinguts –sense tenir en compte els que viuen a l’Estat hebreu-. Actualment, n’hi ha més de 5.500 a les presons israelianes, en unes condicions on els drets dels reclusos no estan precisament garantits, segons denuncia Addameer, una organització que es dedica a treballar amb els presos palestins, estiguin als centres penitenciaris israelians, o a les presons sota control de l’Autoritat Palestina a Cisjordània i de Hamàs a Gaza.

Mohnad, tres anys empresonat per Israel. 
Mohnad, que va repartir el seu temps entre reixes entre un centre proper a Beersheva (al Nègueb) i un altre a prop de Nablus –als territoris ocupats-, recorda que va estar els primers dies incomunicat, sense poder parlar amb la seva família ni tenir accés a cap advocat. Rehabilitat socialment, admet que els primers mesos fora de la presó van ser molt dur. “Només vols estar sol, la gent et fa nosa. Em costava dormir. A poc a poc, te n’adones que el teu caràcter ha canviat i et costa molt parlar amb naturalitat, sense tenir algú que et crida i et maltracta perquè li responguis al que et pregunta”.   

Violant les convencions internacionals
“Les detencions israelianes contra els presoners polítics palestins violen les convencions internacionals. Simplement arresten gent per prendre part en accions de resistència a l’ocupació, per formar part d’alguna organització, per participar en manifestacions de més de 10 persones sense el permís de l’autoritat ocupant,...”, m’explica la Jesse, des d’Adameer. La Jesse és britànica, però aquest no és el seu nom real. Com tanta altra gent –com jo mateix, sense anar més lluny- cada tres mesos es veu forçada a sortir del país perquè li caduca el visat. Si les autoritats israelianes coneguessin a què es dedica, tindria molts problemes per poder tornar a Ramal·lah. L’única democràcia del Pròxim Orient? Molt em sembla que poca gent més enllà de Benjamin Netanyhu, Avigdor Lieberman o Pilar Rahola ho segueixen pensant.

Des que va acabar la Segona Intifada el nombre de palestins a les presons israelianes s’ha anat reduint. La sobreocupació dels centres –un dels grans problemes- ha desaparegut, però això no significa que les condicions arribin al mínim exigible. Molts dels penals són edificis vells –alguns daten de l’època del Mandat britànic, que va acabar-se el 1948-  i això els converteix en espais molt freds i humits a l’hivern i terriblement càlids a l’estiu. L’atenció mèdica és dolenta –per exemple només hi ha un doctor per atendre les dones i, a sobre, és home, fet que complica poder donar algunes atencions a persones musulmanes- i el menjar no és suficient ni per quantitat ni per qualitat, fet que obliga els reclusos a gastar diners a la cantina per compensar la manca de nutrients que pateixen. “Hi ha moltes, masses, violacions dels Drets Humans”, subratllen la Jesse.

Propietats destruïdes en el moment de la detenció –sovint perpetrada amb violència per part dels soldats-. Interrogatoris eterns sense tenir accés al mon exterior. Estar retingut fins a vuit dies sense judici i incomunicat. Impediments que arriben als tres mesos per parlar amb l’advocat. Tortura. Pèssima atenció mèdica a les dones embarassades. Tractar els nadons com si fossin delinqüents. Considerar els adolescents de 16 anys adults i jutjar-los (i condemnar-los) com a tals. Violacions. Oblidar-se de la justícia civil. Tots els palestins dels territoris ocupats s’han de sotmetre a la llei militar, fet que implica diferent condemnes pels mateixos fets en funció de si ets palestí, internacional o israelià. Aquesta és una de les cares de l’Estat jueu. Una de les realitats d’aquest país. Les clavegueres de l’Estat. Unes clavegueres, però, conegudes i patides per centenars de milers de palestins. Fins quan?

dimarts, 27 de setembre del 2011

La cara més fosca d'Israel


Dijous 18 d’agost. Al voltant de les 12 del migdia un grup d’homes armats porta a terme una sèrie d’atacs coordinats prop de la ciutat israeliana de vacances d’Eilat, fronterera amb Jordània i Egipte. L’assalt [podeu llegir-ne més informació aquí] va acabar amb vuit ciutadans israelians morts i que va suposar la previsible venjança israeliana, que provocaria que cinc agents de seguretat egipcis perdessin la vida, la mateixa sort que van córrer una vintena de palestins en els següents 10 dies.

El mateix dijous, poques hores després de l’assalt i sense temps per portar a terme cap tipus d’investigació seriosa, el ministre de Defensa hebreu, l’exlaborista Ehud Barak, va declarar que calia buscar els responsables de l’assalt a la franja de Gaza, el territori palestí governat pels islamistes de Hamàs. Dit i fet. Durant la tarda, avions de les Forces de Defensa Israelianes (IDF, en anglès) van bombardejar alguns punts de Gaza, assassinant cinc dirigents dels Comitès de Resistència Popular, una organització independent de Hamàs a la que l’exèrcit i la intel·ligència hebrees van atribuir immediatament l’autoria dels atacs d’Eilat.

A partir d’aquí va continuar durant diversos dies una espiral de violència, en què els avions israelians bombardejaven diversos punts de la franja, causant diversos morts, que eren replicats amb el llançament de míssils i coets casolans des del territori palestí, que van provocar alguns ferits, la majoria lleus. L’assassinat –en principi per error- de diversos policies egipcis va degenerar en la pitjor crisi diplomàtica en més de tres dècades entre el Caire i Tel Aviv i va ser una constatació que amb la caiguda del faraó Mubàrak les relacions entre els dos països no tornaran a ser les mateixes, amb menys connivència per part egípcia als atacs israelians a palestins.

Persona atesa a Gaza després d'un bombardeig el 19 d'agost. 
Finalment, i precisament amb la mediació egípcia, es va assolir una treva –fràgil els primers dies- entre els responsables israelians i Hamàs, que va controlar la resta de faccions de la franja i que no havia participat directament en el llançament de coets. Els Comitès de Resistència Popular van desmarcar-se des del primer moment dels atacs coordinats al sud d’Israel i, de fet, cap facció palestina va reivindicar-los. Tampoc es va donar a conèixer en cap moment el nom dels assaltants abatuts per Israel (vuit persones). Les sospites creixien. 

Qui va cometre els atacs? 
Al cap d’uns dies, la premsa egípcia va revelar que almenys tres dels assaltants –d’un grup d’entre 15 i 20- eren ciutadans d’aquest país, però la premsa internacional gairebé no se’n va fer ressó. Ara fa uns dies, el periodista Alex Fishman, veterà corresponsal de seguretat del diari Yediot Achronot, acabava d’aclarir l’assumpte. Tots, repeteixo tots, els integrants del grup armat que va atacar ciutadans i militars israelians eren egipcis. Per tant, l’origen no venia precisament de Gaza, el territori que va patir la brutal represàlia hebrea. Una més. La premsa, un cop més, ha obviat aquesta informació.

Què constata tot plegat? A banda de la ja coneguda impunitat israeliana per atacar els territoris palestins sense que li comporti gairebé cap desgast, demostra que els objectius reals del bombardeig de Gaza eren uns altres, no venjar la mort de ciutadans jueus. Un mes abans de la presentació de la petició de reconeixement de l’Estat palestí davant l’ONU, l’aparell de seguretat israelià –amb el vistiplau de l’executiu Netanyahu- veia amb bons ulls entrar en un cicle sagnant per reforçar organitzacions com Hamàs, els Comitès de Resistència Popular, la Jihad Islàmica, en detriment de Fatah i la seva aposta per la resistència no violenta. La intenció? Òbviament torpedinar el possible suport internacional a l’Estat palestí.

El segon objectiu seria desviar l’atenció sobre l’onada de protestes socials que patia Israel des de mitjan juliol i desviar la ira dels ciutadans cap a un element extern –en aquest cas Gaza i Hamàs- i, finalment, acabar amb les demandes de retallar el pressupost militar per incrementar la despesa social del Govern de Netanyahu. Això opina Fishman i tot apunta que té molts números d’encertar-la de ple. Ara bé, no s’han assolit els objectius. Si més no, plenament. Afortunadament, la intervenció egípcia va evitar que l’espiral de violència anés a més i Hamàs no va respondre amb atacs, sinó que va evitar-los –per diversos motius, explicats en aquest bloc-. Uns dies després, Israel viuria les manifestacions més grans de la seva història, demanant justícia social i un canvi en les polítiques econòmiques. I, finalment, el comitè encapçalat per l’economista Manuel Trajtenberg ha recomanat avui mateix que l’executiu ha de retallar la despesa en Defensa per augmentar la social. 


Altres articles relacionats:



diumenge, 25 de setembre del 2011

Els kibbutz, d'un somni igualitari excloent a l'economia de mercat


Són un símbol del sionisme i, com a tal, de l’Estat d’Israel. Avui n’hi ha 270, però només una quarantena mantenen una part significativa dels trets originals. En ells, hi viuen unes 100.000 persones. Mai han acollit més del 4% de la població hebrea, però el seu pes ideològic, polític, social i, com ja he dit, simbòlic ha estat enorme. Són els kibbutz, les comunitats col·lectives que van esdevenir laboratoris sobre el terreny en què es combinava el socialisme amb el sionisme. Van néixer fa un segle [el primer kibbutz es va establir a Deganya el 1909] i històricament han estat lloc de residència de nombrosos líders jueus, la majoria vinculats al Mapai (el precedent del decadent Partit Laborista). David Ben Gurion (primer ministre del 1948 al 1954 i del 1955 al 1963), Golda Meir (que va tenir el mateix càrrec del 1969 al 1974) o Moshe Dayan (ministre de Defensa) són només tres exemples de dirigents sionistes vinculats al moviment kibbutzim.

Què queda avui en dia d’aquest moviment? Poca cosa. L’esperit igualitari que impregnava les comunitats kibbutzim en els seus inicis s’ha anat diluint i l’economia col·lectiva s’ha anat substituint per un model fonamentalment privatitzat. Sí que es conserva l’esperit sionista, és a dir, si preteneu trobar persones crítiques amb la idea de l’existència d’un Estat per als jueus, no els busqueu a kibbutz. I és que la pretesa igualtat només afectava la població jueva, perquè els habitants autòctons de les àrees on es van anar implantant les comunitats col·lectives mai hi van tenir accés.

Com sempre, però, hi ha excepcions. Per trobar-les me’n vaig anar a Ma’abarot, un kibbutz establert entre les ciutats de Tel Aviv i Haifa i nascut el 1932. Allà hi viuen des de fa més de 25 anys, Ada i Mario Yahni, dos argentins que el 1979 van fugir de la dictadura argentina i van establir-se a Israel gràcies als seus orígens jueus. Un dels seus fills, Sergio Yahni, és el director del Alternative Information Center (AIC) de Jerusalem i un conegut activista d’esquerres, sempre denunciant l’ocupació de Palestina i defensant un estat binacional, on convisquin jueus i palestins. Més pragmàtics que el seu fill, Ada i Mario també són partidaris d’aquesta opció, però comenten que actualment no es donen les condicions perquè tiri endavant –“hi ha massa odi”, em diuen- i per això aposten per acabar amb l’ocupació, la creació d’un Estat palestí basat en les fronteres prèvies a la Guerra de Juny del 1967 i garantir la igualtat de drets dels palestins amb passaport israelià (més d’1,6 milions de persones).   

Utopia igualitària per als jueus 
La majoria dels kibbutz sorgeixen abans de la creació de l’Estat d’Israel el 1948 i s’estableixen en zones frontereres amb poblacions palestines, a vegades a través de la compra de terres i d’altres, ja amb l’Estat hebreu existent, després de l’expulsió dels autòctons i la confiscació de les seves propietats. Progressivament encerclaven els pobles àrabs, seguint un esquema molt similar al que posteriorment seguiran les colònies jueves als territoris ocupats de Cisjordània i Jerusalem Est. I és que, malgrat les diferències ideològiques –els colons actuals són majoritàriament de dretes i votants del Likud-, hi ha molts punts en comú en els kibbutz i els assentaments, més enllà del sionisme.

Inicialment, i tot i que hi havia corrents diferents, la majoria dels kibbutz estaven vinculats al Mapai o al Mapam –un antic partit comunista- i destacaven per l’igualitarisme entre tots els seus membres i pel treball comunitari, bàsicament agrícola. No hi havia salaris, sinó que cadascú aportava en funció de les seves capacitats i rebia en funció de les necessitats. L’educació era col·lectiva, és a dir, els nens no creixien a casa amb els seus pares, sinó al costat de la resta d’infants de la comunitat, que s’encarregava de l’educació de tots. La propietat privada estava prohibida, els àpats eren col·lectius i al treball s’hi havia de sumar les hores i hores dedicades a l’adoctrinament polític.

Amb els anys, aquest sistema es va anar esberlant. A partir de la dècada dels setanta del segle passat, el model entra en crisi. La fallida econòmica de l’Estat d’Israel va ser l’excusa per tallar les ajudes dels kibbutz, que fins aleshores havien estat deficitaris i àmpliament subvencionats. Progressivament comencen a perdre població –els darrers anys n’han recuperat- però molts opten per privatitzar els serveis i perquè els membres puguin quedar-se amb el seu salari, havent de pagar per tot el que facin a la comunitat, això sí.

Viure d'esquena al conflicte 
Ma’abarot, però, és dels que encara aguanta relativament l’onada de privatització, tot i que Mario Yahni està convençut que d’aquí 20 anys ja no ho farà. El kibbutz té 450 membres, que tenen dret a vot a l’hora de prendre les decisions que afecten la comunitat. Hi viuen unes 1.000 persones, perquè els fills –menors de 30 anys- dels membres no en són encara i les parelles que no provenen del kibbutz i són menors de 40 anys també han d’esperar un temps abans de poder ser admeses com a membres del kibbutz.

Ser membre implica donar tot el sou a la comunitat, que posteriorment atorga una assignació mensual a cadascun dels seus integrants. El kibbutz els assigna l’habitatge i paga l’educació fins que s’assoleix, si és que es vol, una carrera universitària. Ara, però, els àpats ja no són comunitaris, sinó que cadascú pot decidir on menja. Encara hi ha un menjador on, a diferència d’abans, ara sí que s’ha de pagar, tot i que el preu està subvencionat. El kibbutz disposa de 70 vehicles, de manera que els membres no cal que en tinguin de propi, sinó que en funció del que necessiten en cada moment n’agafen un o altre. Els nens ara sí que creixen al costat dels seus pares i és que l’educació col·lectiva va tenir algunes conseqüències, segons relata Ada Yahni, com ara l’absoluta manca d’empatia cap als sentiments dels altres de les persones que van créixer amb aquell model.

Com es manté el kibbutz? En el cas de Ma’abarot a través de diverses empreses. Tenen una companyia que fàbrica llet en pols, de la qual des de fa quatre anys és accionista majoritari Nestlé. També una empresa que produeix fàrmacs i una altra que fa productes veterinaris, a part de petites companyies agrícoles. El capitalisme encara no és exagerat dins aquest kibbutz, però no deixen de participar en l’economia de mercat mitjançant la venda dels seus productes. “La vida fora del kibbutz és molt difícil des d’un punt de vista econòmic i això fa que molta gent visqui a Ma’abarot perquè els hi és més còmode, no perquè hi creguin ideològicament”, apunta Mario Yahni, que afegeix que els debats sobre si s’han de privatitzar o no certs serveis al kibbutz són constants.

Mai s’ha debatut sobre si un palestí pot entrar a formar part de la comunitat. Cada cop són menys els habitants d’esquerres a Ma’abarot, i la bandera roja ja fa temps que va deixar-hi d’onejar. Ja només s’hi pot veure l’ensenya israeliana. La vida discorre tranquil·lament en aquest indret, amb aparença d’urbanització en decadència, on si es vol es pot viure obviant l’existència del conflicte. “Si tanques les portes del kibbutz, pots quedar-te tranquil i està bé, sense pensar en el que hi ha fora. Però des d’un punt de vista ideològic és molt dur per a una persona com jo viure en aquest país”, admet Ada Yahni. 

divendres, 23 de setembre del 2011

El dia de Mahmoud Abbas


Abu Mazen, com se’l coneix popularment, no és carismàtic. Com a president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) és el màxim dirigent palestí, però després que les eleccions presidencials faci més de dos anys que se suspenen, la seva legitimitat per ocupar el càrrec es pot posar en dubte. Als 76 anys ha viscut el seu gran dia. El moment que, potser, en un futur permetrà situar-lo a un nivell similar al de Iàsser Arafat, el seu predecessor tant a l’ANP com a l’OAP, l’històric guerriller mort el 2004.

Davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, Mahmoud Abbas ha demanat l’admissió de Palestina com a membre de ple dret de l’organització. Tothom sap que, com a mínim ara, la proposta no tirarà endavant perquè d’aquí unes setmanes els Estats Units utilitzaran el seu dret de veto al Consell de Seguretat de l’ONU per aturar-la. Ara bé, potser sí que és el primer pas per canviar les coses i, si més no, ha sacsejat un conflicte en què durant masses anys s’han escenificat negociacions que no eren tal cosa i que, a més a més, quedaven en paper mullat davant la política de fets consumats d’una de les dues parts (Israel, of course). 

“Després de 63 anys de patiment, és hora de dir que ja n’hi ha prou, prou i prou”, ha assegurat Abu Mazen durant el seu discurs per afegir que “és l’hora de la veritat, és l’hora de decidir si el món permetrà a Israel continuar amb l’ocupació...amb tota impunitat”. Té clar que el camí per la creació real d’un Estat palestí –basat en les fronteres prèvies a la Guerra del 1967, és a dir, Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est- passa per negociar amb Israel i el moviment d’avui el que busca és pressionar el govern de Netanyahu. El màxim dirigent hebreu, com ja se sabia, ha rebutjat la proposta i ha assegurat que està “disposat” a fer concessions per assolir una “pau justa”. El seu discurs, però, plegat de falsedats no deixa entreveure cap canvi en la posició intransigent d’un govern que, entre d’altres coses, es nega a aturar la construcció als assentaments jueus en territori palestí, il·legals es miri com es miri.

Qualsevol mitjà, però, oferirà molta més informació sobre els dos parlaments. A Ramal·lah, la seu administrativa de l’ANP, milers de palestins s’han concentrat a la plaça Iasser Arafat per seguir el parlament d’Abbas a través d’una pantalla gegant. Després han arribat les escenes d’eufòria, pensant que potser ara sí que arriba el moment que la història canviï. Probablement les expectatives dels assistents són exagerades, perquè en tot cas podem ser a l’inici d’alguna cosa nova, però tot plegat serà molt lent. Per un dia, però, molts palestins s’han sentit orgullosos.

Després de passar part del dia a Qalàndia –molt a prop de Ramal·lah- he decidit sortir de l’esquema clàssic i veure el discurs a Jerusalem Est, molt a prop de la porta de Damasc, la que dóna accés al barri musulmà de la ciutat vella. En principi, els palestins havien demanat la instal·lació d’una pantalla gegant a la porta de Damasc –un dels punts més turístics de la ciutat- però, segons diverses fonts, les autoritats israelianes no els ho han permès fer. Així que, desenes de persones, han seguit el parlament assentats a la terrassa d’un bar proper. En acabar, aquí, també hi havia alegria.



Malgrat que alguns nois asseguraven que no servirà per res. Que només són paraules boniques, però que la realitat no canviarà. La majoria, en canvi, estava satisfeta. Una seixantena de persones han decidit trencar els esquemes i dirigir-se, ara sí, a la Porta de Damasc per cridar consignes a favor d’Abbas, criticar  Netanyahu, Israel i el veto dels Estats Units i cantar cançons nacionalistes, com l’himne palestí. Estaven contents i, en aquell moment, gairebé compartien espai amb els jueus ultraortodoxos que, provinents del Mur de les Lamentacions, passaven per la Porta de Damasc per anar a Mea Sharim, el seu barri. Se’ls miraven estranyats, però no volien fer declaracions perquè ja havia començat el s’abat, el dia sagrat del judaisme. A pocs metres, soldats israelians –desplegats en un nombre altíssim per tota Jerusalem Est- s’ho miraven i ho controlaven tot. No ha passat res, però.

I ara? Toca esperar. Esperar que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides voti la proposta, i que els Estats Units la vetin, fet que pot portar unes setmanes. Esperar si, en algun moment, Abbas fa un pas enrere i opta per negociar amb Israel, sense ni tan sols obtenir el rang d’Estat observador per a Palestina a l’ONU. Avui, més enllà de les concentracions i esclats d’alegria després del discurs, ha estat un dia força normal. L’únic que se sortia del guió habitual eren els 22.000 soldats israelians desplegats a Jerusalem Est i Cisjordània, en una nova demostració que l’Estat jueu ocupa (o s’annexa en el cas de la capital) els territoris palestins i té el poder per fer-hi el que vulgui.

Les anunciades marxes violentes han brillat per la seva absència, tot i alguns llançament de pedres reprimits amb la brutalitat habitual. Un palestí de 35 anys ha mort com a conseqüència dels trets amb munició real dels soldats hebreus a Qusra, prop de Nablus, on prèviament colons radicals havien intentat accedir-hi i havien llançat pedres als vilatans. Però que mori un palestí gairebé no es pot considerar una novetat. Potser sí que s’està construint la nova història. De moment, però, res ha canviat a una Palestina que segueix ocupada i utilitzant pedres com l’armament ultramodern dels soldats israelians. Avui hi ha esperança en el futur, però el present encara és fosc i sagnant.

El show de Qalàndia i les suposades manifestacions violentes


Com un gran espectacle, on tot està perfectament planificat i cadascú interpreta el paper que ha de fer. Així han estat les hores prèvies a l’esperada intervenció del president de l’Autoritat Palestina (ANP), Mahmoud Abbas, davant l’assemblea general de l’ONU per demanar el reconeixement total de l’Estat palestí. La petició, que no pot tirar endavant perquè necessita rebre l’aval del Consell de Seguretat de l’organització internacional on serà vetada pels Estats Units, ha molestat a la gran potència mundial, no ha agradat a molts dels cagadubtes membres de la UE i, per damunt de tot, ha irritat i ha generat pànic, alhora, a Israel.

Divendres, coincidint amb el dia sagrat de l’islam, a diversos municipis de Cisjordània es fan cada setmana protestes contra el mur i la confiscació de terres palestines que porta a terme Israel. Avui no ha estat una excepció, però res a veure amb la temuda [si més no pels mitjans hebreus] allau de manifestacions violentes que ha provocat un brutal desplegament –uns 22.000 soldats repartits als punts més calents, és a dir, a prop de Jerusalem i dels principals assentaments jueus- de l’exèrcit israelià.

Les víctimes, principalment, han estat els palestins, que han vist com només els homes majors de 50 anys i les dones de més de 40 podien accedir a l’Esplanada de les Mesquites per resar en el punt més sagrat de Jerusalem per als musulmans. I Qalàndia? El que probablement sigui el check-point més conegut de Cisjordània –està entre Jerusalem i Ramal·lah, la capital administrativa de l’àrea i seu de l’ANP- no ha estat en aquesta ocasió escenari de cap manifestació amb centenars de persones.

L’escena era, fins i tot, patètica. Durant molts minuts tot just una desena de nens i adolescents palestins –dubto que cap superés els 16 o 17 anys- llançant pedres contra una torre de control (buida) i els soldats hebreus, que estaven a centenars de metres de distància. Com a testimonis desenes i desenes de periodistes –sobretot fotògrafs- esperant trobar una imatge potent. A mesura que han anat passant les hores, cadascú ha jugat el seu paper. No ha arribat cap munió de palestins a manifestar-se i, a tot estirar, una quinzena de noiets han seguit tirant pedres. Com a resposta, periòdicament els soldats israelians disparaven una ràfega de pots de gas lacrimogen, que provocaven la immediata fugida de la premsa –menys d’aquells que tenen la sort d’anar equipats amb casc i màscares antigas- i dels palestins.

Tot i que probablement no hi ha història –no es pot parlar precisament d’enfrontament-, la realitat és que gran part de la premsa internacional –també l’hebrea i la palestina- ha recollit els incidents de Qalàndia. Tothom està pendent del conflicte probablement més antic del planeta i del nou episodi que es viu. Ningú sap què passarà. De moment, i un cop més, centenars de soldats (n’hi podia haver tranquil·lament 10 per cada noiet que tirava pedres) donaven, com sempre, una rèplica passada de voltes a l’actuació dels joves palestins. A banda del gas lacrimogen –que hem hagut de suportar estoicament-, els militars també han fet ús d’una nova arma: un potent so que, en principi, és insuportable i deixa atordits als que no es protegeixen les orelles. Tot sigui per reprimir!

Res, però, ha sortit del guió. No hi hagut manifestació massiva, però els israelians havien de justificar el brutal desplegament militar i els nens palestins –que sempre hi són- han interpretat el seu paper llançant pedres. Els mitjans han pogut tenir imatges i fotografies impactants, tot i que no hi hagués cap història per explicar. Tothom satisfet? Més aviat tothom pendent del que passarà aquest vespre i en els dies posteriors. Ni tan sols ha estat un tastet el que s’ha viscut avui al migdia a Qalàndia. 

P.D: Poc abans de penjar aquest post, m'informen de la mort d'un noi palestí a prop de Nablus, a mans de les forces israelianes. Això és violència. Les víctimes, gairebé sempre, són les mateixes. 


dimarts, 20 de setembre del 2011

L'arqueologia com a excusa per fer la vida impossible als palestins


Samir Sarhan, un adolescent de 16 anys, va morir assassinat el proppassat 13 de maig a Silwan, antigament un poble i avui un gran barri aclaparadorament palestí de Jerusalem Est. Un vigilant privat d’un dels assentaments jueus que hi ha dispersos per l’àrea l’hi va disparar un tret. A l’agressor no li va passar res, però la mort de Sarhan va provocar l’enèsima onada de violència i tensió a un barri oblidat, que només és notícia quan algú perd la vida –gairebé sempre és un palestí- o quan la població autòctona, farta de l’opressió que pateix, protagonitza xocs amb l’exèrcit o la policia israeliana, si no és directament amb els colons i la seva seguretat privada.

Panoràmica del barri de Silwan. 
Però Silwan no és un barri més. Tant és que aquí els activistes israelians i internacionals –amb la incansable presència, i no ho dic amb ironia, del Moviment de Solidaritat Internacional- hi siguin absents, a diferència del que passa a Xeic Jarrah, un altre barri de Jerusalem Est. Tant és que parlem d’un dels barris amb una pitjor situació socio-econòmica de la ciutat (el 70% dels 56.000 habitants viu per sota del llindar de la pobresa). Tant és que la manca d’inversió pública –l’administració jueva es cuida molt de gastar diners en els barris o ciutats àrabs, amb independència que en recapti quantitats destacables via impostos- sigui evident i els serveis brillin per la seva absència. Tant és que la violència juvenil i el consum de drogues siguin problemes molt més accentuats que en d’altres àrees palestines.

Tots i cadascun d’aquests motius poden explicar per si sols l’enorme tensió que es percep quan una passeja pels empobrits carrers de Silwan i Ras al Amud, l’adjacent barri veí. Però el factor clau aquí és l’arqueologia. O, més ben dit, l’ús que el sionisme fa de l’arqueologia. En aquesta àrea, molt propera a la Ciutat Vella de Jerusalem, s’hi ubicava fa més de 3.000 anys la Ciutat del rei David, el complex residencial del més conegut dels reis jueus de l’antiguitat. Si més no, això és el que assegura l’arqueologia oficial israeliana. Des que van descobrir les restes de la suposat palau del rei David, els hebreus no han deixat d’excavar per poder mostrar les restes als jueus de tot el món que visiten Jerusalem. Ara bé, això no ha estat gratuït. Ha comportat la demolició de desenes de cases i l’expulsió de la població autòctona, els palestins, amb una presència continuada a l’àrea des de fa centenars i centenars d’anys. Però això no importa. La història jueva és molt més important.

Excavar amb la Bíblia
Entrada a un dels túnels. 
L’arqueologia israeliana té una metodologia peculiar. La millor definició, probablement, la dóna Sergio Yahni, director de l’Alternative Information Center de Jerusalem i al que cita el periodista basc Alberto Pradilla al magnífic llibre El judío errado (Txalaparta, 2010): “Es pot estudiar una àrea a través dels objectes que un troba o treure la Bíblia o buscar evidència del que hi ha escrit”. No cal dir quina metodologia se segueix a l’Estat jueu. Amb les ressonàncies bíbliques de l’espai, era obvi que més enllà de les excavacions arqueològiques, tard o d’hora hi havia d’arribar la primera onada de colons fanàtics.

El 1991 va veure la creació del primer assentament jueu i des d’aleshores més de 60 famílies s’han instal·lat al barri, envoltades d’unes brutals mesures de seguretat, que van des d’un reguitzell de càmeres, fins a la presència amenaçadora de vigilants de seguretat que no tenen cap problema en mostrar les seves armes lleugeres. Moussa, el jove estudiant de música que em fa de cicerone en la meva visita a Silwan, m’explica que, com passa a d’altres llocs, els colons es fan amb el control dels millors edificis, que sovint també estan ubicats en zones elevades de manera que dominen tota l’àrea. Així, no és estrany, passejar per un carrer i de sobte topar-se amb una terrassa d’un assentament –un únic edifici ja mereix aquest nom- on un vigilant ens apunta amb la seva arma. De fet, en Moussa assegura que saben que a la nit és perillós passar per davant d’aquests edificis i que alguns veïns del barri han perdut la vida en ser disparat enmig de la foscor.  

Assentament jueu enmig del barri. 
El Ad és l’empresa privada encarregada de gestionar, òbviament amb el vistiplau de l’administració, el projecte Ciutat de David, que bàsicament consisteix en la creació d’un parc lúdico-arqueològic que permeti mostrar als visitants les meravelles que amaga Silwan. Com sovint passa a Israel, el projecte té altres objectius. Més enllà de convertir l’àrea en un pol d’atracció turística, implica la demolició dels habitatges de 88 famílies –a banda d’altres espais- palestines, fet que deixaria sense sostre unes 1.500 persones (al mateix edifici poden viure-hi diferents generacions d’una mateixa família). Però això no importa. L’argument oficial és que els immobles es van construir sense permís a Al-Bustan, la zona de Silwan afectada pel projecte Ciutat de David.

L’arqueologia a Silwan també ha estat l’excusa per la construcció d’un seguit de túnels que travessen part del barri fins arribar a la Ciutat Vella, just a sota de l’Esplanada de les Mesquites. Això ha provocat el temor, i la indignació, entre la població local pensant que l’objectiu no confessat sigui precisament buscar que s’ensorri l’espai que suporta la Cúpula de la Roca i la mesquita d’Al-Aqsa i és el tercer lloc més sagrat de l’islam. En aquest sentit, al febrer de 2009, una aula d’una escola de l’UNRWA –l’agència de l’ONU per als refugiats palestins- va enfonsar-se. Estava ubicada just damunt d’un túnel, però la versió de l’Ajuntament de Jerusalem és que el material amb què estava fet l’edifici era de molt mala qualitat. Tant era que hagués aguantat dècades sense problemes...

Enfrontaments setmanals
Els colons del barri són molt radicals. Són nacional-religiosos, és a dir, creuen fermament en el projecte sionista i, a més a més, són fervorosos creients, de manera que sempre tenen una cita bíblica per justificar les seves accions. Malgrat tot, pocs jueus s’atreveixen a viure a Silwan. Ara bé, hi ha moltes visites guiades, de manera que s’arriba a l’extrem que els palestins que fa generacions que hi són han d’aguantar com, per exemple, jueus nord-americans els escridassen i els insulten exigint-los que marxin de “casa nostra”. Els colons van armats, tenen seguretat privada i la protecció de la policia i l’exèrcit.

Gairebé cada setmana hi ha enfrontaments a Silwan i en Moussa comenta que gairebé cada dia la policia israeliana fa acta de presència per espantar els residents no jueus i deixar clar qui mana. La tensió és molt elevada i potser per això en Moussa, un noi aparentment pacífic, em deixa clar que no creu que la resistència no violenta serveixi aquí. “Són pocs, però van armats i estan protegits. És impossible dialogar amb ells, ens volen expulsar i no s’aturaran fins que ho aconsegueixin. L’únic camí que tenim és resistir, però aquí no n’hi ha prou amb manifestacions, sinó que hem d’utilitzar tots els recursos que tinguem les mans perquè els que marxin siguin ells”.

Hamàs i el Front Popular per a l’Alliberament de Palestina, els dos considerats organitzacions terroristes a Israel, i Fatah tenen presència a Silwan, però els veïns creuen que ningú fa res per ajudar-los i que l’Autoritat Palestina només es preocupa dels territoris ocupats, però s’oblida de Jerusalem Est. Moltes persones del barri han passat llargues temporades a la presó –com en Majd, l’amic del meu guia particular, que ens acompanya tota l’estona- i la família Marasha –un important bastió de Silwan del qual visito la casa- em mostra la foto del seu particular màrtir, el patriarca Abu Jammad, assassinat el 1983 en una presó israeliana.

El panorama és fosc, gairebé negre, a la zona. Molts analistes estan convençuts que la Tercera Intifada arribarà aviat i la majoria estan convençuts que començarà a Jerusalem Est, on viuen els palestins de la ciutat tres vegades santa. Si és així, de ben segur que Silwan serà un dels grans focus d’activitat, i malauradament, de víctimes. Mentrestant continuarà la violència impune dels colons, els projectes urbanístico-arqueològics obviant la població autòctona, els arrestos i les demolicions de cases.  

Altres articles que sobre Jerusalem Est:


dilluns, 19 de setembre del 2011

El reconeixement de l’ONU provoca pànic a Israel


L’hora del reconeixement internacional de l’Estat palestí s’apropa. El calendari marca que Mahmoud Abbas, el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), s’adreçarà a l’Assemblea General de les Nacions Unides el proper divendres, 23 de setembre. Recentment va confirmar que sol·licitarà un reconeixement total, per tal que l’Estat palestí, basat en les fronteres prèvies a la Guerra de juny del 1967, es converteixi en el 194è membre de les Nacions Unides.

Aquesta opció, però, no pot prosperar davant l’anunci dels Estats Units de vetar la iniciativa al Consell de Seguretat de l’organització internacional, de manera que el discurs s’interpreta com un gest per deixar clar que les pressions diplomàtiques, tant dels Estats Units com d’Israel i la Unió Europea, no aturaran l’objectiu palestí d’assolir un suport unànime. I és que tant Washington, com algunes de les principals capitals del Vell Continent, com Berlín, Londres o París, segueixen defensant la represa de les negociacions bilaterals entre hebreus i palestins com a única via vàlida per trobar una solució al conflicte i miren amb escepticisme, si no directament amb rebuig, el fet que Abbas opti per anar a l’ONU. La iniciativa, però, ja no té marxa enrere, malgrat les amenaces proferides pels espantats dirigents israelians.

Perquè un estat es converteixi en membre de ple dret de les Nacions Unides necessita rebre el vistiplau de nou dels 15 membres del Consell de Seguretat –i evitar el veto de qualsevol dels cinc membres permanents- i, posteriorment, sumar l’aval de dues terceres parts de l’Assemblea General. Confirmat que acudiran al Consell de Seguretat, on s'observarà una possible solitud nord-americana, l'alternativa passarà per anar després a l’Assemblea General sol·licitant simplement el rang d’Estat observador. Segons la premsa local, uns 140 estats votaran a favor del reconeixement palestí, un fet que segons fonts diplomàtiques comportaria la retirada de l’ajuda nord-americana a l’ANP, uns 450 milions de dòlars anuals (el 10% del pressupost).    

El nerviosisme dels colons
Què canviarà si Palestina es converteix en un Estat, encara que només sigui com a observador, de l’ONU? D’entrada, i sobre el terreny, poca cosa. Tothom té assumit que l’ocupació continuarà, que els assentaments jueus –on viuen més de 500.000 persones entre Cisjordània i Jerusalem Est- no seran desmantellats i que les violacions dels drets humans per part israeliana seguiran sent constants. Ara bé, Palestina podrà sol·licitar l’ingrés a agències i convencions de les Nacions Unides, com ara la Unesco o, i més important, el Tribunal Internacional de Justícia. Això obriria la porta a denunciar Israel per crims de guerra per la construcció d’assentaments en territori palestí, fet que viola la legalitat internacional, segons subratlla l’organització de drets humans al-Haq. Els colons, de la seva banda, podrien ser portats davant del Tribunal Penal Internacional, fet que podria provocar la seva detenció si surten de l’Estat hebreu.

Aquest panorama és el que està creant pànic entre els dirigents israelians, conscients que estan perdent la batalla diplomàtica i que la represa de les negociacions de pau –al cap i a la fi l’objectiu d’Abbas, que amb el reconeixement busca tenir una posició més forta- no és una opció creïble tenint en compte la negativa de l’executiu de Netanyahu de congelar la construcció de nous habitatges, precisament, als assentaments. Avigdor Lieberman, l’ultradretà ministre d’Exteriors hebreu i colon, ha parlat de “greus conseqüències” si els dirigents palestins no aturen la iniciativa, mentre que des de Tel Aviv ja s’adverteix que els Acords d’Oslo seran paper mullat si l’ONU consuma el reconeixement.

Diplomàtics estrangers citats per la premsa israeliana i nord-americana, adverteixen d’una possible escalada de violència a la zona en funció de com acabi tot plegat, però mentre que Abbas i les autoritats palestines ja han avisat que no volen manifestacions en punts conflictius –com ara a prop dels assentaments o en els punts de control més conflictius-, l’exèrcit israelià s’ha dedicat a entrenar i armar els colons amb gasos lacrimògens i altres armes no letals per “aturar” les hipotètiques marxes palestines.

L’aposta de l’ANP i de l’OAP, però, no genera precisament unanimitat als territoris ocupats. Hamàs, sense anar més lluny, no la boicoteja, però tampoc li dóna suport, la mateixa posició que han adoptat diverses formacions d’esquerra. Jamal Juma, coordinador de la campanya Stop The Wall, critica la manca de transparència i l’opacitat dels dirigents palestins. I els defensors de l’anomenada solució d’un estat, on visquin en igualtat de drets jueus i palestins, tampoc la veuen amb bons ulls i temen que només serveixi per augmentar la repressió hebrea a Gaza, Cisjordània, Jerusalem Est i, fins i tot, als barris i ciutats àrabs d’Israel.  

*Article publicat al número 1.029 del setmanari El Triangle

dissabte, 17 de setembre del 2011

El poble envoltat pel mur i la manifestació frustrada


Quan passen pocs minuts de les 11 del matí del divendres 16 de setembre, sis persones de diferents nacionalitats (anglesa, estatunidenca, alemanya i catalana) caminem pel municipi d’Al-Walaja –molt a prop de Betlem- just al costat del mur de formigó que penetra i divideix Cisjordània. Fem temps per la manifestació que ha de començar dues hores més tard per protestar contra la decisió de la Cort Suprema d’Israel de validar la construcció del mur, que quan estigui enllestit deixarà al poble completament envoltat, de manera que els vilatans només podran entrar-hi i sortir-ne a través de dues portes controlades per l’exèrcit hebreu.

La manifestació es farà i no hi hauran incidents remarcables, però nosaltres no hi arribarem mai. Les ganes de veure amb els propis ulls un nou exemple de la brutalitat –i absurditat- a la que arriba l’ocupació israeliana de Palestina ens acabaran portant a un desagradable encontre amb policies i soldats jueus, que sota l’amenaça de detenir-nos ens expulsaran del municipi i ens faran impossible ser el costat dels habitants d’Al-Walaja durant la protesta.

I és que la casa d’una família queda aïllada i al costat “israelià” [Palestina, segons la legalitat internacional, però de facto territori hebreu] del mur. Ara bé, això no significa que els seus inquilins tinguin llibertat de moviments, sinó que es construirà una tanca electrificada de cinc metres d’alçada envoltant l’immoble i un túnel, també sota control militar, que només permetrà a la família anar cap a l’interior d’Al-Walaja. Tot plegat, costarà uns quants milions de xèquels. Però, òbviament, cal protegir-se dels potencials terroristes...

Dret a manifestar-se?
Obres de construcció del mur a Al-Walaja. 
Quan caminem cap al destí, una patrulla de la policia israeliana s’atura davant nostre. Amb posat xulesc i   amb moltes ganes de cridar-nos, es disposaran a mostrar-nos fins a quin punt són poderosos. “Què hi feu aquí? Això és una zona militar tancada. Esteu tots arrestats”. Després de més de cinc mesos per aquestes terres tinc clar que aquesta frase no anuncia una conversa amigable i és la peculiar forma de saludar-nos que té un dels policies. A partir d’aquí comença el reguitzell de preguntes. No es creuen que només estiguem passejant. Volen saber de què ens coneixem. On ens allotgem. D’on venim. I, de seguida, ens agafen els passaports.

Malgrat la tensió que desprenen els agents, sempre mostrant-nos els seus imponents fusells per advertir-nos que són ells els que manen, la veritat és que estem prou tranquils. Tot i que aquí no és garantia de res, sabem que no ens poden acusar de cap delicte. Ells, en el fons, també ho saben. Però, amb una temperatura molt elevada, ens obliguen a caminar més d’una hora en direcció contrària a Al-Walaja, cap a Jerusalem, advertint-nos que si ens veuen allà de nou ens detindran. Per curar-se en salut, ens fan circular just davant del seu vehicle, fins que són rellevats per soldats, que faran el mateix fins que arribarem al zoo de Jerusalem, des d’on ens haurem de dirigir al centre de la ciutat per, hores més tard, poder tornar a Betlem, el punt de partida del nostre dia. 

Un nou exemple de fins a quin punt certes llibertats (la de moviments, la de manifestació,...) es respecten a Israel. Els policies, de ben segur, que van tornar a les seves cases amb la sensació d’èxit, d’haver complert el seu deure. Són uns herois! Ignorants, per això. I és que, malgrat tot, no ens espanten. No es guanyen el nostre respecte. I veure com sua la gota gorda per saber on està Catalonia –és la resposta que obté quan em pregunta d’on sóc- és gratificant, sobretot quan conclou que està a Itàlia. “La policia israeliana no és estúpida”, afirma. Ja ho veiem...

El drama d’Al-Walaja
En el fons, tot queda en una anècdota. El que és preocupant és el que passa a Al-Walaja, un poble de 2.300 habitants, que pateix la construcció del mur des de l’abril de l’any passat i que, si no passa res estrany, estarà completament envoltat per ell –o per una tanca electrificada- en els propers mesos. El poble està envoltat de tres assentaments, que han anat guanyat terreny per expandir-se, mentre que Al-Walaja quedava totalment escanyat sense possibilitat de construir.

L'assentament de Gilo vist des d'Al-Walaja. 
A Har Gilo, un assentament jueu a escassos metres, s'edifiquen desenes de cases per expandir la superfície de la colònia, tot i que la construcció vulnera la llei internacional. Al poble palestí també s'estan aixecant nombrosos edificis, encara que els vilatans no reben permisos d'obres i, per tant, els fan il·legalment. Xirin al-Araj, una de les líders del comitè popular, explica el motiu: "Tothom vol construir perquè molts temem que quan el mur estigui enllestit no tindrem permís per entrar material d'obra".
Els problemes a Al-Walaja van començar el 1948, quan l'exèrcit israelià va ocupar el poble i va confiscar-ne les terres. Els seus habitants van instal·lar-se en coves i poc després molts van convertir-se en refugiats i es van traslladar majoritàriament a Amman, la capital jordana. Els que es van quedar van optar als anys 60 per aixecar cases en nous terrenys, i van formar el que avui és Al-Walaja. Després de la guerra del 1967, les autoritats hebrees van annexar el municipi a Jerusalem, tot i que les targetes d'identitat dels habitants eren de Cisjordània. Les conseqüències es van començar a notar el 1994, amb l'establiment dels checkpoints , els punts de control militar israelians. Els vilatans van perdre la llibertat de moviments per entrar a Israel, de manera que només hi poden accedir els que tenen permisos de treball.
Des del 1948, més de 15.000 dunams -unitat de mesura que equival a mil metres quadrats- han passat a mans hebrees, mentre que els palestins en conserven només 2.800. El 1971, una confiscació de terres va permetre la creació de l'assentament israelià de Gilo. Situació que es repetiria el 1979 amb Har Gilo. "La seva idea és fer-nos la vida impossible perquè ens n'anem. Amb la construcció del mur i la confiscació de terres impedeixen l'expansió d'Al-Walaja", explica la líder local.
La falta de permisos de construcció per als vilatans provoca que les ordres de demolició siguin habituals, fins al punt que n'hi ha una sobre l'escola local, gestionada i finançada per l'UNRWA, l'agència de l'ONU pels refugiats palestins. Segons Al-Araj, l'única opció que tenen és "resistir" i per fer-ho opten per fer manifestacions no violentes -tot i que el que hi participa pot perdre el permís de treball a Israel- i activitats de conscienciació. I mentre el mur avança, els Estats Units i els grans països de la Unió Europea encara defensen que els palestins han de negociar amb els israelians, en comptes de fer complir la legalitat internacional a la zona. 

dijous, 15 de setembre del 2011

L'Autoritat Palestina fa agonitzar la resistència popular contra l'ocupació


Nova York. Seu de l’Organització de les Nacions Unides. Enmig d’un ambient que desprèn transcendència, l’Assemblea General escolta el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmoud Abbas, per després decidir si accepta l’Estat palestí com a membre de l’ONU, encara que només com a observador i, per tant, sense dret a vot. És el moment culminant d’un pla dissenyat fa dos anys, amb persones com Saeb Erekat, l’etern negociador de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), i Salam Fayyad, el tecnòcrata primer ministre de l’ANP i exalt càrrec del Banc Mundial, com a estrategues destacats. L’alta política i una tensa batalla diplomàtica entre els palestins, els israelians, els seus aliats estatunidencs i la sempre dubitativa UE han protagonitzat un procés que, d’entrada, tothom sap que no canviarà res sobre el terreny a curt termini. Ha estat una iniciativa d’alguns dirigents palestins, que han evitat preguntar al seu poble què en pensava de tot plegat.

L’escena descrita a les primeres línies, es viurà d’aquí uns dies. No hi ha mitjà que no hi dediqui articles, reportatges, entrevistes i anàlisis. És el nou capítol del sempitern conflicte estrella de l’Orient Pròxim. Molts palestins, però, no veuen gens clara la jugada i, sobretot, lamenten que els seus factòtum, un cop més, els hagin ignorat. I parlo de persones que fa molts anys que lluiten –de forma no violenta- contra l’ocupació israeliana, que volen viure en llibertat, però que no confien en uns dirigents que, bàsicament Mahmoud Abbas, han reconegut que l’objectiu de demanar el reconeixement de l’ONU és poder tornar amb més forçar a la taula de negociacions amb Israel.

“Penso que no tenim una veritable resistència popular. Tenim alguns models esporàdics de persones que confronten l’ocupació i l’exèrcit israelià per denunciar la confiscació de terres i el mur, però des de la creació de l’ANP [arran dels acords d’Oslo], els polítics han agafat el control i han intentat acabar amb els moviments de base”. Qui així s’expressa és Jamal Juma, veterà activista palestí i coordinador de la campanya de base Stop the Wall, l’objectiu principal de la qual és que la barrera de formigó que penetra i divideix Cisjordània sigui desmantellada i que s’indemnitzi els afectats pels danys que els ha provocat.

La resistència palestina s’ha institucionalitzat, que és un eufemisme per dir que gairebé ha desaparegut, segons comenta el propi Juma. Els casos de Bil’in, Nabi Saleh, Al Walajeh –comentats prèviament en aquest blog- o l’exemple de la Primera Intifada són importants perquè permeten tenir una massa de ciutadans preparats per actuar quan hi hagi una nova revolta important contra l’ocupació, en opinió del coordinador d’Stop the Wall. “L’Autoritat Palestina diu que dóna suport a la resistència popular no violenta, però l’únic que fa és intentar dividir-la i cooptar els seus líders per utilitzar-los en funció dels seus interessos. Com es pot dir que es dóna suport a la resistència i prohibir als palestins que viuen a les zones A [sota control administratiu i de seguretat palestí] participar en manifestacions que confronten l’ocupació”, explica l’activista.  

Ciutadans de Ramal·lah participen en manifestacions cap al check-point de Qalàndia –òbviament controlat per Israel- en dies emblemàtics com la Nakba -15 de maig, la catàstrofe que commemora la creació de l’Estat d’Israel i l’expulsió i fugida de 650.000 palestins de les seves cases- i la Naska –5 de juny, la desfeta que recorda la derrota àrab en la guerra de juny del 1967-. Però per participar-hi s’han de reunir a Qalàndia, ja que si intenten marxar des de Ramal·lah conjuntament la pròpia Autoritat Palestina utilitzarà els seus propis policies per impedir que arribin al destí i s’enfrontin amb els soldats hebreus.

"Algun dia guanyarem"
Jamal, com tanta altra gent d’esquerres, no veu amb bons ulls el moviment d’Abbas, Fayyad i companyia. No confia en l’ONU. No vol sentir a parlar de crear un Estat palestí basat en les fronteres del 1967, però amb “els intercanvis territorials necessaris”, l’expressió que exposa l’annexió a l’Estat jueu dels principals assentaments. I és que això, bàsicament, suposa “reconèixer” els assentaments, que són il·legals segons la legislació internacional. També lamenta que s’estigui oblidant els refugiats, i el seu dret al retorn i els palestins que viuen a l’estranger. “Ja no ens hem de dedicar a negociar, sinó que només hem de veure com la legislació internacional s’aplica i s’acaba l’ocupació i es desmantellen tots els assentaments”.

Malgrat les crítiques que reparteix a totes bandes, parlar amb en Jamal Juma és encoratjador. I és que està convençut que l’avanç de les revoltes àrabs –tot i que encara no sabem com acabaran- també contribuirà a portar de nou una resistència de masses a Palestina, amb manifestacions multitudinàries que acabaran amb l’ocupació. “Tard o d’hora, guanyarem”, afirma. Partidari de la solució binacional –un únic estat a tot el territori amb igualtat de drets per a tots els ciutadans-, recorda que la legitimitat de l’ANP és totalment qüestionable. Des del 2005 no es fan eleccions presidencials i les darreres legislatives van ser un any més tard –i guanyades per Hamàs, desallotjat del poder el 2007 i des d’aleshores controlant amb mà de ferro Gaza- perquè tots els comicis posteriors s’han anat postposant. Però els qui dominen les institucions encara que creuen que representen el poble palestí, al qual, però, ni pregunten ni ajuden a resistir. 

dimarts, 13 de setembre del 2011

«L’Estat israelià veu com una amenaça demanar la igualtat de drets»


Haneen Zoabi va convertir-se el 2009 en la primera dona palestina en ser diputada a la Knesset [Parlament israelià] per un partit àrab. Membre de Balad, la seva activitat com a parlamentària no ha passat precisament desapercebuda. Al maig de l’any passat, va sumar-se a la Primera Flotilla, fet que va portar-li crítiques duríssimes per part de diputats sionistes, que van arribar a agredir-la. A més a més, va ser sancionada i va perdre el seu passaport diplomàtic i durant més d’un mes no va poder participar en les sessions al Parlament. Filla d’un històric alcalde de Natzaret –la gran ciutat palestina dins l’Estat d’Israel-, Zoabi té molt clar que la seva presència al Parlament és un missatge en si mateixa i que Israel no la representa. Tot i ser el partit més important entre els palestins d’Israel, la seu de Balad es troba en un edifici no precisament luxós ubicat a una zona industrial de Natzaret. I és que la discriminació que pateixen els palestins que viuen a l’Estat jueu es nota a tots els nivells.

Què significa l’informe Palmer sobre l’assalt a la Flotilla?
Suposa una adopció completa del punt de vista israelià sobre el setge de Gaza i el segrest del Mavi Marmara. S’ha intentat acontentar Tel-Aviv amb l’informe; però, a banda d’indignar Turquia, ha estat una humiliació per a l’ONU. El text va en contra d’algunes resolucions seves, perquè assegura que el setge a Gaza és legal i això s’oposa totalment al dret internacional.

Va ser sancionada per participar en la Flotilla de l’any passat. Què en pensa?
La Knesset [el Parlament israelià] no és un espai per a opinions diferents, sinó per al consens. Si el qüestiones, s’acaba la llibertat d’expressió i caus en la il·legalitat, segons les seves normes. No hi ha a Israel un sistema democràtic, perquè no et permet anar contra el consens en temes com l’ocupació de Palestina, el setge de Gaza o els drets dels palestins. La reacció en contra meu, amb sancions incloses, no va ser només perquè vaig participar en la Flotilla, sinó pel fet de formar part d’un partit [Balad] que demana la igualtat de tots els drets, incloent-hi els nacionals, per a tots els ciutadans d’Israel. Demanar la igualtat per a tothom es veu com una amenaça.

Què podria suposar el reconeixement d’un Estat palestí per als àrabs d’Israel?
La nostra prioritat política és aconseguir la igualtat de drets i la llibertat dels palestins i no m’importa si això passa per tenir un o dos estats. En tot cas, el reconeixement de l’ONU no significarà la fi de l’ocupació, el desmantellament dels assentaments i la creació d’un Estat real. No crec que tingui influència en la nostra situació dins d’Israel, però l’únic que puc pensar és que podria comportar més violència i més discriminació vers els palestins. Ara bé, mantindrem les nostres demandes i la nostra lluita per la igualtat.

Per què és tan elevada l’abstenció entre els palestins d’Israel?
Gairebé la meitat dels palestins no voten en les eleccions a la Knesset. El 90% dels que s’abstenen ho fan per manca de confiança en els polítics, per falta d’ideologia i per no tenir consciència sobre la importància que té la política. En canvi, el 10% restant no vota per raons ideològiques, perquè considera que participar en els comicis és una forma de legitimar Israel i el seu sistema discriminatori. Els partits àrabs ho tenim molt difícil, per no dir impossible, per aturar lleis al Parlament, però som la veu del nostre poble i la nostra presència allà és un dels camins per enfortir la nostra comunitat. Hem de tenir partits que representin els palestins.

Ser dona dificulta l’accés a la política?
És molt difícil tenir algun paper polític a Israel si ets palestí. Si, a més a més, ets dona, encara és més complicat. Pensen que som més febles i els jueus actuen de forma més violenta. Ho vaig experimentar quan em van agredir a la Knesset en un debat després de l’assalt a la Flotilla. Vivim en una cultura masculina i la situació de la dona és molt complicada, condemnada a un rol marginal. Per això és important que jo sigui allà, perquè la meva presència és un missatge en si mateix i demostra que les dones poden ser líders polítics i socials.


*Entrevista publicada amb el número 1.028 del setmanari EL TRIANGLE, 9 de setembre. 

dilluns, 12 de setembre del 2011

Discriminats a casa seva


Els palestins d’Israel són víctimes d’un sistema legal i institucional que els perjudica pel simple fet de no ser jueus


Són gairebé 1,6 milions de persones i representen més del 20% de la població de l’Estat d’Israel. Són els palestins d’Israel. El simple fet de no ser jueus els deixa en desigualtat de condicions davant la majoria dels ciutadans de l’Estat hebreu i els fa ser víctimes de tot tipus de discriminacions. Lluny de veure com les diferències amb la majoria jueva d’Israel s’escurcen, la situació ha anat empitjorant els darrers anys. «Abans reclamàvem la igualtat, mentre que ara ja ens conformaríem a quedar-nos com estem perquè temem que les lleis del futur ens perjudiquin encara més», confessa Mohammad Zeidan, director de l’Associació Àrab pels Drets Humans, una organització amb seu a Natzaret, la principal ciutat palestina dins d’Israel.

El naixement d’Israel el 1948 i la posterior guerra entre el país hebreu i els estats àrabs del voltant van comportar l’expulsió o la fugida de 850.000 palestins. Només uns 150.000 van restar dins les fronteres del nounat Estat jueu, que ocupava el 78% de la superfície de la Palestina històrica. Fins al 1966, aquestes persones van viure sota la llei militar –a diferència dels ciutadans jueus–, mentre que des d’aleshores estan sota la legislació civil. «Israel ens veu com l’enemic i ens discrimina perquè som la població indígena i ens identifiquem a nosaltres mateixos com a part del poble palestí», exposa Zeidan.

La definició d’Israel com a Estat jueu és «la mare del problema», segons Nadeem Nashef, responsable de Baladna, una organització de Haifa que treballa amb joves palestins. I és que és l’origen d’un sistema legal que afavoreix les persones d’aquesta confessió religiosa i perjudica les altres. Nashef hi afegeix que Israel efectivament es comporta com un Estat jueu, però que en cap cas no és democràtic –tal com també es defineix–, ja queels palestins hi tenen menys drets.

Discriminacions de tot tipus
Ciutat Vella d'Acre. 
En paraules de Mohammad Zeidan, els àrabs pateixen quatre tipus de discriminacions a Israel. La primera és la que anomena «directa» i és el resultat que una llei en si mateixa incorpori la paraula jueu. El cas més conegut és probablement la Llei de ciutadania, segons la qual qualsevol jueu d’arreu del món pot establir-se a Israel i automàticament obtenir la ciutadania. Els palestins, en canvi, saben que, si es casen amb un compatriota dels territoris ocupats i s’hi traslladen, perdran el passaport israelià, mentre que, si opten per quedar-se a l’Estat hebreu, la seva parella ho tindrà molt difícil per treballar i, fins i tot, per residir-hi.

La segona seria l’anomenada «discriminació indirecta». És molt habitual en el mercat laboral i consisteix, per exemple, en el fet que, per accedir a certes feines, s’exigeixi haver fet el servei militar. Els palestins estan exempts de fer-lo, de manera que queden exclosos de molts llocs de treball, tant en el sector públic com en el privat. A més, tenen estrictament prohibit treballar en companyies de seguretat, ni que sigui fent tasques administratives. Tenint en compte això, no sorprèn que l’atur entre els àrabs sigui molt més elevat que entre els jueus (arriba al 80% en el cas de les dones palestines), que 28 dels 30 pobles d’Israel amb un major percentatge de desocupats siguin també àrabs i que més del 50% dels infants d’aquesta comunitat visquin per sota del llindar de la pobresa.

La tercera podria anomenar-se «discriminació institucional» i és resultat de les polítiques que aplica l’Administració hebrea. Els fons públics s’inverteixen fonamentalment en ciutats i barris jueus, i les infraestructures obvien en general els pobles àrabs, que veuen com tampoc no són escollits per acollir zones industrials (el 98% de l’economia està en mans jueves). Rania Laham, codirectora del Mossawa Centre, de Haifa, explica que l’Administració pública només es gasta el 5% dels fons en els palestins, tot i que representen el 20% de la població. «Ara mateix s’està construint una línia de ferrocarril cap al nord del país, però no hi ha prevista cap parada als pobles àrabs», esmenta com a exemple.

Com a darrera discriminació, Zeidan menciona «el puixant racisme dels jueus israelians», fet que es demostra amb el creixent pes de les formacions d’ultradreta. Sense anar més lluny, el ministre d’Afers Exteriors i líder de Yisrael Beitenu –la tercera força política del país-, Avigdor Lieberman, és conegut per les seves proclames racistes i advoca per la deportació dels àrabs cap a Cisjordània i Gaza. La transferència de població palestina, però, no és paradigma de l’extrema dreta, ja que, segons les enquestes, compta amb el suport del 67% dels jueus hebreus. A més a més, un estudi de la Universitat de Haifa afirma que més del 50% dels nens jueus no volen infants àrabs a la seva classe. «Israel vol corregir l’error que va cometre el 1948, quan va permetre a molts palestins quedar-se dins el seu territori», conclou el responsable de l’Associació Àrab pels Drets Humans.

Sense convivència
Nens jugant al centre històric d'Acre. 
Entre els jueus i els àrabs a Israel hi ha coexistència, però no convivència. La barreja és nul·la: viuen separats. Més del 80% dels palestins de l’Estat hebreu es reparteixen entre Galilea, el Triangle i Nègueb, amb Natzaret (gairebé 70.000 habitants) i Umm al-Fahm (uns 45.000) com a ciutats més importants. Des del 1948, però, no ha pogut crear-se cap nou poble àrab i els existents no han tingut l’opció d’expandir-se territorialment, perquè el sòl està reservat als nuclis jueus. La resta dels àrabs es divideixen entre les més de 100.000 persones –bàsicament beduïns– que viuen en poblats no reconeguts per Israel, de manera que no tenen cap tipus de servei públic, i les 120.000 que ho fan a les poques ciutats mixtes que hi ha: Acre, Haifa, Tel-Aviv - Jaffa, Lod i Ramla. En aquests casos, però, els barris també estan segregats.

Els àrabs tenen el dret a estudiar en la seva llengua; però, el sistema educatiu que segueixen –un dels quatre que hi ha a Israel–, el fixa el Govern hebreu, de manera que no hi tenen cap incidència. Segons assegura Nadeem Nashef per cada nou xéquel (NIS) que s’hi inverteix, els sistemes jueus en reben un mínim de cinc. Més enllà de la discriminació econòmica, hi ha la qüestió dels continguts. «Ens fan aprendre molt de la majoria jueva i poc de la nostra història i cultura. Volen que les ignorem i desconnectar-nos de la resta del món àrab i dels palestins», denuncia el membre de Baladna.

Tot i poder participar en les eleccions, l’abstenció és molt elevada entre els palestins «perquè no creiem que puguem canviar des de la Knesset (Parlament) un sistema que va en contra nostre», exposa Nashef. Com a resultat, menys del 10% dels diputats són palestins. Ni l’activista de l’organització juvenil ni Zeidan no defensen la creació d’un Estat palestí com a solució del conflicte, però Balad o la Llista Àrab Unida –els dos grans partits àrabs d’Israel– sí que en són partidaris, tot i que admeten que això potser empitjorarà encara més la seva situació dins l’Estat jueu.

*Reportatge publicat al setmanari EL TRIANGLE número 1.028, 9 de setembre.