L'Estat somiat pels tuaregs

Discriminats i menystinguts durant dècades, membres d’aquest poble berber nòmada s’alcen en armes contra el Govern de Mali i reclamen la independència de l’Azawad

Chinagoder és un petit i empobrit poble de la regió de Tillabéri, a l’oest del Níger. En poques setmanes ha passat de tenir menys de 1.700 habitants a ser el refugi de més de 6.500 éssers humans. El sobtat esclat demogràfic s’explica per l’arribada de milers de persones provinents del nord de Mali, d’on han fugit a causa dels enfrontaments entre les forces governamentals i el Moviment Nacional d’Alliberament de l’Azawad (MNLA), un nounat grup rebel tuareg. Format per «bandits i traficants de drogues armats» segons la versió del Govern malià –ubicat a Bamako, la capital del país–, l’MLNA no és altra cosa que l’enèsima demostració de malestar per part del poble tuareg envers els poders estatals que tradicionalment l’han discriminat i maltractat, aprofitant-se dels seus recursos naturals –sobretot els minerals- i desatenent-ne les reivindicacions. 

Amb uns dos milions d’individus, aquest poble nòmada berber s’escampa entre els actuals estats d’Algèria, de Líbia, de Burkina Faso, del Níger i de Mali i, des de les independències de la dècada dels seixanta del segle passat, els alçaments en armes contra els governs centrals respectius s’han anat succeint. Dedicats fonamentalment a la ramaderia i establerts en zones semi-desèrtiques, els tuaregs han estat víctimes recurrents de sequeres i de fams. El seu poc pes demogràfic ha limitat la seva influència en uns governs històricament controlats per grups més poblats. En el cas de Mali, mentre que els també coneguts com a homes blaus del desert s’escampen principalment pel nord-est del país i representen tot just el 10% dels habitants, el sud acull el 90% de la població, amb els pobles bambara –al qual pertany el blaugrana Seydou Keita– i fula –que entre els seus membres té el president, Amadou Toumani Touré– com a principals exponents.

L’MLNA es va donar a conèixer a l’octubre de l’any passat afirmant que «té com a objectiu alliberar el poble de l’Azawad de l’ocupació il·legal del seu territori per part de Mali». El nou grup va néixer de la unió d’antigues milícies malianes, com el Moviment Tuareg del Nord de Mali, i nigerines. A més a més, també es nodreix de nombrosos guerrillers tuaregs que durant anys havien estat al servei de Moammar al-Gaddafi. La caiguda del dictador libi, però, va provocar que tornessin a les seves terres, emportant-se a sobre l’armament, principalment europeu, amb què els havia equipat l’excèntric sàtrapa. El nou esclat de violència –el darrer a l’Azawad havia acabat el 2009, però també n’hi va haver en les dècades dels seixanta i dels noranta– es veia venir després dels reiterats incompliments dels acords de pau per part de Bamako i deteriora encara més la situació en aquesta àrea del Sahel. A la sempiterna pobresa, enguany s’hi han d’afegir una alarmant sequera que afecta milions de persones i la presència des de fa un parell de lustres de grups armats vinculats a Al-Qaida. 

Crisi humanitària

El 17 de gener va ser la data escollida per l’MLNA per llançar una ofensiva contra diverses posicions militars governamentals del nord del país, concretament a la regió de Kidal. La rèplica de l’Exèrcit va ser contraatacar amb armament pesant i helicòpters de combat. Els xocs han comportat desenes de morts, milers de desplaçats i de refugiats i denúncies de violacions dels drets humans, sense que a hores d’ara la balança s’hagi decantat a favor de ningú. La violència s’ha estès a altres parts del país i a la mateixa Bamako la comunitat tuareg està sent víctima d’atacs per part de la població negra, que actua com a represàlia a l’ofensiva contra els militars destinats a l’Azawad.

Amnistia Internacional (AI) va denunciar el proppassat 17 de febrer que el nord de Mali viu la «pitjor crisi dels drets humans en 20 anys», en paraules de l’investigador Gaetan Mootoo, que també va advertir que l’àrea pot veure’s abocada al «caos» si els combats continuen. AI també ha alertat dels assassinats indiscriminats dels dos bàndols i de la «poca voluntat o incapacitat» de les forces de seguretat malianes per protegir la població tuareg de Bamako. De la seva banda, el Comitè Internacional de la Creu Roja (CIRC) ha centrat l’atenció en la crisi humanitària que està generant el conflicte armat. Des del 17 de gener, més de 60.000 persones s’han desplaçat a altres parts de Mali provinents de les regions del nord-est, mentre que unes 50.000 –segons les dades de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats– s’han convertit en refugiades al Níger, a Mauritània i a Burkina Faso, establint-se en campaments provisionals en unes condicions molt precàries i amb un accés molt limitat a aliments.

L’arribada dels refugiats ha alertat els països veïns, que temen que la rebel·lió desestabilitzi aquesta depauperada àrea del continent. De moment, els governs centrals s’han unit en la condemna de l’alçament tuareg. La cimera de la Comunitat Econòmica dels Estats d’Àfrica Occidental, celebrada a Nigèria el proppassat dia 17, va exigir «el cessament incondicional de les hostilitats per part dels rebels», tot i demanar també a totes les parts implicades en la contesa la cerca d’un final del conflicte «a través del diàleg». El mateix president malià, Amadou Toumani Touré, ha protagonitzat algunes crides a la calma –també fetes per diversos líders musulmans del país–, però la seva intervenció ha estat criticada tant per l’oposició política com pels tuaregs. 

Eleccions en plena crisi?

A l’abril vinent, Mali ha de celebrar eleccions generals i Toumani Touré és conscient que arribar-hi en ple conflicte no seria bo per a les seves opcions de continuar al capdavant del país, posició que ocupa des del 2002. Segons l’opinió d’Oumar Mariko, el líder del partit Solidaritat Africana, Democràcia i Independència (SADI), el president malià ha fallat a l’hora de preveure l’impacte negatiu del retorn dels milicians a sou de Gaddafi, a diferència del que han fet els seus homòlegs del Txad i del Níger. Per a la comunitat tuareg, en canvi, Toumani Touré no és de fiar perquè ha incomplert les condicions dels acords de pau signats el 2009 i no ha invertit a l’Azawad, continuant les polítiques dels dirigents que el van precedir i condemnant a la misèria els habitants del territori.

Sembla clar que Bamako no està disposada a facilitar la independència de l’Azawad, que de ben segur també tindria conseqüències importants per a Burkina Faso i per al Níger, els altres territoris que han viscut aixecaments tuaregs en les darreres dècades. Si vol conservar una certa tranquil·litat, però, ha de mirar de resoldre un conflicte que agreuja la tensió al Sahel. La presència d’Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI), una de les conseqüències de la desestabilització de la zona arran de la guerra contra el terror llançada per George W. Bush després de l’11 de setembre de 2001, ja suposa una amenaça prou important. I, després d’anys de reivindicacions ignorades, es dóna per fet que els homes blaus del desert consideren que ja toca escoltar-se’ls i ser tractats com a iguals. Com afirmava fa alguns dies el geògraf francès Denis Retaillé, en un article a El País, «pot semblar contradictori que un poble nòmada vulgui un Estat propi, però volen posar-se a l’altura dels seus interlocutors i de les organitzacions internacionals. Volen reconeixement».

*Article publicat amb el número 1.052 del setmanari El Triangle, 24 de febrer de 2012. 

Els palestins s’uneixen

Les conseqüències de les revoltes àrabs i la negativa d’Israel a aturar l’expansió de les colònies jueves porten Al-Fatah i Hamàs a pactar un Govern d’unitat nacional

El Caire, capital d’Egipte, 4 de maig de 2011. El president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i líder del partit Al-Fatah, Mahmud Abbas, i el màxim dirigent de la formació islamista Hamàs, Khaled Meixal, signen un acord de reconciliació nacional que suposa posar punt i final a quatre anys de sagnant divisió palestina. L’acord implica la convocatòria d’eleccions presidencials i legislatives en els pròxims mesos i la formació d’un nou Govern constituït per tecnòcrates independents, així com l’alliberament dels presos polítics tant a Gaza, territori controlat per Hamàs, com a Cisjordània, dominat per Al-Fatah.

Doha, capital de Qatar, 6 de febrer de 2012. Mahmud Abbas, encara president de l’ANP i màxim dirigent d’Al-Fatah, arriba a un pacte amb el seu homòleg de Hamàs, Khaled Meixal, segons el qual en els mesos vinents els palestins celebraran eleccions legislatives i presidencials, els presos polítics sota control d’ambdues faccions seran alliberats i es formarà un Executiu interí amb tecnòcrates independents. En el bucle del sempitern conflicte palestino-israelià la història, enquistada, es repeteix. Malgrat tot, en els darrers nou mesos algunes coses han canviat i fan pensar que, aquesta vegada sí, la unitat palestina és força més sòlida que la representada en el convuls Egipte post-Mubarak del maig passat.

A diferència del que va passar el 2011, en aquesta ocasió les dues grans formacions palestines s’han posat d’acord en qui encapçalarà l’Executiu d’unitat, que posarà fi a l’existència de dos governs, l’un a Gaza i l’altre a Cisjordània. Serà el mateix Mahmud Abbas. El veterà polític –té 77 anys–, que també és el president de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), que aplega les principals formacions del país menys Hamàs i s’encarrega de negociar amb Israel, liderarà un gabinet format, en principi, per tecnòcrates independents.

En el moment de tancar aquesta edició, encara es desconeixien els noms dels membres del Govern d’unitat, que podria anunciar-se dissabte 18 després de la cimera que les principals formacions palestines faran al Caire. El que ja és segur és que l’etapa de Salam Fayyad al capdavant de l’ANP, amb seu a Ramallah –la capital administrativa de Cisjordània–, s’ha acabat. Molt benvist pels governs occidentals i rebutjat per Hamàs, aquest antic alt càrrec del Banc Mundial ha estat aplaudit per reduir la rampant corrupció que caracteritzava l’Administració palestina sota control d’Al-Fatah, sobretot en l’època de Yasser Arafat. En el seu full de serveis, però, també s’ha d’incloure el miratge d’un creixement econòmic fictici basat en les bombolles del crèdit bancari i de la construcció, un model molt conegut a la nostra riba del Mediterrani. Abbas, a canvi de renunciar a Fayyad com a primer ministre, acumularà més poder que mai, però ja ha confirmat que no es presentarà a les eleccions, que, segons diverses informacions, se celebraran –tant les legislatives com les presidencials– abans del setembre. 

L’enrocament d’Israel

L’anunci de l’acord entre Al-Fatah i Hamàs va ser rebut amb furibunds atacs per part del Govern israelià, que encap- çala Benjamin Netanyahu. Com mana la tradició, el també màxim dirigent del dretà Likud va condemnar la unitat palestina i va assegurar que és impossible assolir la pau amb Hamàs a l’Executiu. Però ha estat, precisament, la impossibilitat i l’enquistament del mal anomenat procés de pau el que va portar Abbas i la cúpula d’Al-Fatah a explorar les possibilitats de posar fi a una divisió que els dessagnava.

El president de l’ANP va guanyar molta legitimitat popular arran de l’aplaudit discurs que va pronunciar el 23 de setembre de l’any passat a l’assemblea general de l’ONU, en què va demanar el reconeixement de l’Estat palestí. El gest no tenia el suport de Hamàs. Molts analistes van subratllar que la implementació del pacte segellat al Caire mesos abans no va arribar perquè Abbas i, sobretot, Salam Fayyad, volien evitar que la consideració del moviment islamista com a grup terrorista per part dels Estats Units i de la Unió Europea perjudiqués el possible reconeixement palestí.

Aquest, però, no ha arribat, en gran part per la negativa estatunidenca, i les enèsimes negociacions israelianopalestines han tornat a fracassar. El motiu? Fonamentalment, la negativa hebrea a aturar l’ampliació dels assentaments jueus en territori palestí, considerats il·legals segons la legislació internacional i que han estat reiteradament condemnats pels Estats Units i per la UE, sense que a Tel-Aviv li importés gaire. I és que l’ampliació de les colònies a Jerusalem Est –la part palestina de la ciutat– i a Cisjordània no fa altra cosa que dificultar la viabilitat d’un hipotètic Estat àrab.

El pes de les revoltes àrabs

Aparentment debilitat, Hamàs va aconseguir un cop d’efecte quan al proppassat octubre es va anunciar i executar l’alliberament de més de 1.000 presoners palestins a canvi del soldat hebreu Gilad Shalit, segrestat durant més de cinc anys a Gaza. A partir d’aquí, els dirigents del moviment només van haver d’esperar per comprovar com els islamistes s’imposaven en les eleccions legislatives post-revolucionàries tant a Tunísia (Ennahda) com a Egipte (Germans Musulmans, la formació de la qual va néixer Hamàs el 1987). En aquest sentit, la facció més pragmàtica del moviment, que té el mateix Khaled Meixal com a màxim exponent, va arribar a la conclusió que el camí passava per entendre’s amb Al-Fatah i convocar unes eleccions que, en cas de tornar-les a guanyar, els podria permetre ser acceptats per la comunitat internacional, que hauria assimilat que l’islamisme s’ha convertit en la força política dominant del Pròxim Orient. L’altre factor determinant és el canvi d’aliats que està portant a terme Hamàs.

Tradicionalment alineat amb l’Iran i amb el règim de Baixar al-Assad a Síria, en les darreres setmanes s’ha visualitzat un gir estratègic que l’ha apropat als règims musulmans sunnites veïns i del golf Pèrsic. Així s’explica la gira que fa alguns dies va portar a terme Meixal per Turquia, Jordània i Qatar. El màxim dirigent del Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs és l’acrònim en àrab) també ha abandonat Damasc com a lloc de residència per traslladar-se a la capital jordana, Amman. I és que sembla evident que des de la formació veuen pròxima la caiguda del règim sirià i del que es tracta és de moure’s i posicionar-se per evitar que l’onada revolucionària que des de fa més d’un any sacseja els països àrabs els esquitxi de ple. En aquest sentit, els milions que han arribat històricament de Teheran poden ser substituïts pels petrodòlars d’un Qatar disposat a tenir cada cop més un paper de potència regional. L’escenari està canviant i les forces palestines semblaque ho han entès. El dubte és veure si Israel ho acabarà fent.

*Article publicat amb el número 1.051 del setmanari El Triangle, 17 de febrer de 2012

El nepotisme del ‘Vell’ Wade revolta els senegalesos

El 26 de febrer, el Senegal celebrarà eleccions presidencials. Si no hi ha una sorpresa monumental, l’actual cap d’Estat, Abdoulaye Wade, tornarà a imposar-s’hi, tal com ja va fer en els comicis del 2000 i del 2007. No seran, però, unes eleccions més. El país de l’Àfrica occidental viu el moment més convuls en dècades, amb manifestacions a Dakar –la capital–, i en altres grans ciutats com ara Tambacounda o Saint-Louis, per esmentar-ne només alguns exemples. Les protestes, que han comportat la mort d’almenys dues persones i n’han deixat desenes de ferides, van esclatar el 27 de gener, després que el Tribunal Constitucional validés la candidatura de Wade per als comicis. En canvi, el popular cantant Youssou N’Dour va veure com se li impedia concórrer-hi.

La carta magna va ser reformada el 2011, ja amb l’actual president al capdavant del Senegal, i especifica que només es pot ser cap de l’Estat durant dos mandats consecutius de set anys. Wade, que ha comptat amb l’assessorament de la firma jurídica nord-americana McKenna Long & Aldridge LLP –que va cobrar uns 200.000 dòlars per la feina–, argumenta que la modificació es va aprovar amb posterioritat a l’inici del seu primer mandat i, per tant, que aquest no comptaria de cara a la limitació constitucional. L’oposició, però, no ho veu de la mateixa manera i el Moviment 23 de Juny (M-23), que agrupa nou dels 14 candidats a les presidencials, a banda de moviments ciutadans, ha parlat de «cop d’Estat constitucional que serà el preludi del cop d’Estat electoral» el 26-F.

La plaça de l’Obelisc de Dakar s’ha convertit en el símbol dels milers de manifestants anti-Wade, però pocs analistes creuen que la convulsió derivi en una revolta semblant a la que van viure diversos països àrabs l’any passat. Sembla complicat que l’espai es converteixi en el Tahrir senegalès. Ara bé, el previsible frau electoral –en gran part per l’absència d’interventors de l’oposició en nombrosos punts de vot, com ara als de la regió de Casamance– pot accentuar la convulsió després del pas per les urnes. Així ho creu Abdou Mawa Ndiaye Ndaw, col·laborador del Centre d’Estudis Africans (CEA) i implicat en el moviment associatiu del Senegal.

Amb un sistema multipartidista des del 1974 i sense haver patit cap cop d’Estat militar des de la independència de 1960, el Senegal ha estat durant dècades un referent democràtic al continent. El mateix Wade, membre del Partit Democràtic del Senegal, va derrotar a les urnes fa 12 anys l’aleshores president Abdou Diouf, dirigent del Partit Socialista del Senegal, que havia ostentat el poder des de la independència i on també militava Léopold Sédar Senghor, el primer president del país. «Patim una regressió brutal; ja no queda res de la imatge del Senegal com a referent democràtic. El president ho manipula tot i compra la justícia», denuncia a EL TRIANGLE Mawa Ndiaye.  

Joves sense esperança

Conegut com el Vell –té 85 anys–, Wade va ser derrotat quatre vegades fins a assolir la presidència del país. Considerat com un dirigent decisiu en el desenvolupament d’infraestructures al Senegal, en els darrers anys s’han incrementat les denúncies contra la corrupció, el nepotisme i el frau electoral en què ha caigut l’Administració que encapçala, també criticada per una creixent limitació de la llibertat de premsa.

L’encariment de productes de primera necessitat li ha fet perdre suport popular, fins al punt que des de l’M-23 s’apunta que assolirà la victòria a les urnes a través d’un frau potser no massiu però sí decisiu.

Wade ha declarat que necessita tres anys per completar el seu projecte per al país, de manera que la premsa local apunta que no tindria intenció de completar el mandat de set anys en cas que sigui reelegit. La idea seria cedir el poder al seu fill Karim, actualment responsable de les carteres governamentals d’Energia, Cooperació Internacional, Desenvolupament Regional, Transport Aeri i Infraestructures. L’intent de crear una vicepresidència destinada al seu fill i pretès successor és el que va provocar la revolta popular del 23 de juny de 2011, que donaria lloc al naixement de l’M-23. El moviment és molt heterogeni i, segons Mawa Ndiaye, no té gaire en comú excepte l’oposició al president.

El col·laborador del CEA exposa que, mentre els mestres i professors estan en vaga des del novembre per reclamar una millora dels seus salaris miserables, Wade ha incrementat les retribucions als ministres, als principals generals de l’Exèrcit i a nombrosos alts càrrecs de la judicatura, buscant un blindatge davant el creixent descontentament popular. Des del 2009, el preu de productes com el pa, l’arròs, el sucre, la gasolina o el gas s’ha més que triplicat, fins al punt que s’han convertit en gairebé inaccessibles per a moltes llars senegaleses. 

«El Senegal és una bomba de rellotgeria a punt d’esclatar. L’atur entre els joves supera el 55% i l’opció d’emigrar cada cop és més complicada perquè Europa està tancant les fronteres. Tenim una població molt jove [el 60% dels ciutadans són menors de 25 anys] sense esperances de futur», resumeix Mawa Ndiaye. Com en tants altres casos, el creixement dels darrers anys només ha beneficiat una elit minoritària i la creació de llocs de treball d’aquest país de majoria musulmana serà el gran repte després de les eleccions.

Tot apunta que la pressió internacional sobre Wade, exercida sobretot pels Estats Units i per França, no anirà més enllà de les simples declaracions i el Vell tornarà a tenir damunt la taula assumptes eterns com l’irresolt conflicte de Casamance, la regió fronterera amb Gàmbia on es viu un conflicte armat de baixa intensitat des de fa tres dècades. Mawa Ndiaye està convençut que l’única solució passa pel diàleg i per la negociació entre els grups independentistes i el Govern de Dakar. Abdoulaye Wade, però, només sembla preocupat a eternitzar-se al seu càrrec i garantir la successió del seu fill. 

*Article publicat amb el número 1.050 del setmanari El Triangle, 10 de febrer de 2012. 

Els ultraortodoxos jueus fan visible la fractura israeliana

Els recents incidents entre religiosos i laics han posat de manifest el conflicte intern que viu la societat hebrea. El món haredim és molt tancat i complex i, entre d'altres aspectes, es caracteritza per una segregació gairebé total entre dones i homes

Creuar la Porta de Damasc implica submergir-se en el bullici del barri musulmà de la Ciutat Vella de Jerusalem. Centenars de comerciants, turistes o, simplement, persones que la sobrepassen per dirigir-se a l’Esplanada de les Mesquites o al Mur de les Lamentacions conviuen diàriament en un espai ple de color, increïblement vital. A centenars de metres, ja al costat oest de Jerusalem –la part de la ciutat que la comunitat internacional reconeix com a pertanyent a l’Estat d’Israel–, l’atmosfera és radicalment diferent. Els pocs comerciants que hi ha són discrets. El silenci regna pels carrers i dels turistes no n’hi ha ni rastre. El negre i els tons foscos són omnipresents. Som a Mea Shearim, el barri ultraortodox per excel·lència de Jerusalem. Només la presència de cotxes deixa clar que no ens hem traslladat a un gueto jueu del segle XIX.

Cartells que recomanen vestir de forma «modesta» i d’altres que, directament, deixen ben clar que els visitants no som benvinguts. Tallers de reparació de cotxets de nadons. Carrers bruts i cases que, en alguns casos, literalment, cauen a trossos. Homogeneïtzació gairebé total en el vestir. Elles, amb faldilla fins als turmells, mocador al cap i camisa que no deixa ni un centímetre de pell al descobert; ells, completament de negre i amb el tradicional barret d’ala. Els homes, a més, porten llargues barbes, mentre que les dones, en els casos més radicals, es rasuren els cabells, encara que totes es tapen el cap amb mocadors, no precisament vistosos. Mea Shearim és el seu barri i hi fixen les normes.

Incidents a Beit Shemesh, prop de Jerusalem.

L’enorme fecunditat dels jueus ultraortodoxos –6,5 fills per dona– els ha portat a augmentar la seva influència política i a conquerir nous barris, abans poblats per persones laiques o religioses que fan una interpretació menys rigorosa de la Torà i del Talmud, els llibres sagrats del judaisme. Els haredim (‘temorosos de Déu’, en hebreu) ja són més de 750.000 persones només a l’Estat d’Israel, on representen el 10% de la població. I la xifra creix ràpidament. Les relacions amb la resta dels jueus d’Israel mai no han estat idíl·liques, però en els darrers anys han empitjorat notablement. Els laics i els ultraortodoxos han passat d’ignorar-se a topar sovint i la societat hebrea ha descobert, gairebé sobtadament es podria dir, que té un greu problema intern, que s’afegeix al fins ara irresoluble conflicte amb els palestins i els països àrabs de l’entorn. 

Segregació home-dona

La segregació entre els homes i les dones és un dels trets que defineixen el món haredim. Estudien en escoles separades, tenen habitacles diferents per resar a les sinagogues i viatgen en autobusos segregats, una de les seves imposicions. Ells van al davant, i elles, darrere, amb independència de si el vehicle és ple o buit. Les converses entre persones de diferent sexe estan limitades gairebé a la família i, fins i tot, els contactes més íntims es fan seguint les normes suposadament fixades pels llibres sagrats del judaisme. I és que pràcticament tot, des de quina coberteria s’ha d’utilitzar fins a la disposició dels llits –sempre individuals– d’un matrimoni està regulat en el món ultraortodox.

Els xocs amb la resta de la societat jueva d’Israel arriben a mesura que intenten imposar les seves normes més enllà dels barris on habiten. Així, a Jerusalem –on resideixen uns 250.000 haredim– cada cop hi ha més autobusos segregats. En determinades zones la segregació arriba fins al punt que els homes i les dones han de caminar per voreres diferents.

L’última gran topada va arribar arran de l’aparició a la televisió de Naama Margolese, una nena de vuit anys. En un reportatge emès el proppassat 23 de desembre, Margolese –de família religiosa però no ultraortodoxa– explicava que era víctima d’agressions cada dia en anar a escola a Beit Shemesh, la ciutat de 70.000 habitants propera a Jerusalem on resideix. Joves ultrareligiosos la insultaven i li escopien per no anar tapada de cap a peus, tal com fixen les seves normes. El testimoni de la nena va suposar una sacsejada per a la societat hebrea, que des d’aleshores s’ha manifestat rebutjant unes imposicions que anul·len la igualtat entre les dones i els homes. I és que elles no poden cantar ni ballar en públic i la seva vida s’ha de reduir a servir el marit.

La pobresa és un tret comú de les comunitats jueves ultraortodoxes. La raó és que, amb comptadíssimes excepcions, els homes no treballen, sinó que dediquen tot el temps a l’estudi de la Torà i del Talmud a les iexives, les escoles religioses jueves. Les dones, en canvi, exerceixen de treballadores domèstiques o de mestres per salaris de misèria que les ajuden a mantenir les seves nombrosíssimes famílies. El resultat és que el 59% dels haredim viuen per sota del llindar de la pobresa, segons dades del Banc d’Israel. Els subsidis estatals i les donacions de la comunitat jueva mundial completen els ingressos de les famílies ultraortodoxes. Tampoc no fan el servei militar en un país on l’Exèrcit és omnipresent, tot i que els darrers anys han aparegut unitats integrades exclusivament per ultraortodoxos. Tots homes, això sí.

A Mea Shearim, com a la resta de barris i poblacions haredim, hi ha cartells informatius –sovint en jiddisch, la llengua pròpia dels molts jueus vinguts de l’Europa central i de l’est– on es detallen aquelles informacions d’interès per a la comunitat. Els diaris, la televisió, la ràdio, els ordinadors o els telèfons mòbils no són acceptats, tot i que cada cop és més habitual que els joves religiosos s’apuntin també a les noves tecnologies, tot i que filtrades perquè no vegin continguts «inapropiats».

Grups molt tancats

Malgrat tot, la vida com a haredim és molt fàcil. No cal pensar, tot ve regulat i la solidaritat en la comunitat –hi ha moltes sectes diferents i no precisament amb una convivència idíl·lica– és alta. Sortir-ne implica pagar un preu molt alt i trencar els lligams familiars i d’amistat. Cada any, però, centenars de joves fan aquest pas, tot i que s’ha de dir que també hi ha persones que fan el recorregut invers.

Organitzacions com Hilel s’encarreguen d’acompanyar-los en els inicis d’una vida laica. «Mai abans no havia tingut cap tipus de contacte amb noies, més enllà de les de la meva família, i ara em sento molt incòmode parlant amb qualsevol noia. Això també forma part del procés d'aprenentatge de viure en un nou món per a mi», explica Uri, un jove de 21 anys que sempre ha viscut a Jerusalem i que en fa tres que va deixar el món ultraortodox. En declaracions a EL TRIANGLE en una reunió de Hilel, hi afegeix que estudia enginyeria informàtica des de fa 18 mesos i després té clar que vol servir a l’Exèrcit israelià. Al seu costat, Honoch detalla que «coneixia l’existència d’un món exterior, encara que no tenia gens clar els codis de comportament que tenia i que constitueixen part de l’aprenentatge que estic fent ara». 

No solament es tracta d’abandonar la roba negra per vestir amb samarretes i texans, sinó que han d’adquirir coneixements bàsics –com matemàtiques o anglès– que no els han ensenyat durant la seva formació religiosa. Tots dos confessen que se senten sols i que els antics amics –tots haredim– els han refusat. La inseguretat que experimenten s’allargarà durant diversos anys, segons apunten des de Hilel. Descobrir un món nou amb el qual no havien tingut cap contacte, tot i que només es trobés a pocs metres de les seves llars, no és fàcil.

Antisionistes per definició

El seu integrisme religiós no significa que siguin els més ferms defensors d’un Estat jueu. Pels ultraortodoxos la seva creació abans de l’arribada del Messies és una aberració des d’un punt de vista teològic. Això, en teoria, els hauria de convertir en fervents antisionistes; però, a través de generosos subsidis, el Govern de Tel-Aviv n’ha amansit molts. Amb el pas dels anys, partits com Shas –que rep el vot de jueus sefardites o orientals– o Agudat Yisrael, la formació dels ultraortodoxos asquenasites –provinents de l’Europa central i de l’est–, han entrat en el joc polític i, funcionant com a xarxes clientelars, es garanteixen un seguit d’escons, sovint decisius, al Parlament, fet que els permet condicionar –cap a la dreta– el Govern de torn.

N’hi ha, però, que no volen saber res de l’Estat d’Israel i renuncien a qualsevol subsidi governamental, a banda d’oposar-se ferventment a les polítiques de l’Executiu hebreu i donar suport a la lluita d’alliberament palestina. S’agrupen sota el paraigua de Neturei Karta. «Des de sempre hem rebutjat el projecte sionista, des de molt abans de la creació de l’Estat d’Israel», afirma el rabí Meir Hirsh, fill d’un il·lustre rabí que va arribar a ser amic personal de Yasser Arafat, al seu modest apartament de Mea Shearim. «Defensem l’existència d’un únic Estat, anomenat Palestina, on tothom tingui igualtat de drets i es respectin totes les religions», exposa al redactor el rabí, que ha participat en actes al costat del president iranià, Mahmud Ahmadinejad. Altres rabins, però, avalen el projecte sionista i hi ha ultraortodoxos vivint en colònies jueves en territori palestí. Sigui com vulgui, la fins fa poc autoanomenada «única democràcia d’Orient Pròxim» afrontarà un repte colossal els pròxims anys, amb una societat cada cop més dividida.

*Article publicat amb el número 1049 del setmanari EL TRIANGLE, 3 de febrer de 2012. 

100 dies en lluita

L’ocupació del CAP Rambla Marina força l’ICS a replantejar-se el seu tancament

S’han convertit en un símbol de la lluita contra les retallades. La seva persistència ha forçat l’administració catalana a abandonar la intransigència inicial per asseure’s a negociar amb elles, que no s’aturaran fins que les coses tornin a ser com fa quatre mesos. Són el grup de veïnes –bàsicament jubilades– del barri de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, que ocupen el Centre d’Atenció Primària (CAP) Rambla Marina des del 28 d’octubre per reclamar-ne la reobertura. Aviat farà 100 dies que van començar la seva acció, però no deixaran l’espai fins que torni tot el personal sanitari, que oferia servei a prop de 15.000 persones del barri.

“Stop retallades” o “Disculpin les molèsties, estem treballant pel seu futur” són dues de les pancartes que ens donen la benvinguda a l’entrada del CAP, que a l’interior també és ple de crítiques a la política de tisorades contra la sanitat pública duta a terme pel govern. Un dels revoltats, José María, denuncia: “No només estem indignats, ara ja estem emprenyats. Fa més de tres mesos que ens vam tancar i, fins ara, els polítics no fan res. Ens han donat bones paraules, però, a la pràctica, encara no ha canviat res”.

Superat l’estirabot inicial, les veïnes presents durant la visita de la DIRECTA –una quinzena de persones– expliquen que continuen fent una assemblea cada tarda per decidir els propers passos d’una protesta que comença a molestar –i molt– les responsables del Departament de Salut, encapçalat pel conseller Boi Ruiz. Organitzades en comissions, les persones tancades es reparteixen la feina. N’hi ha que s’encarreguen de netejar l’espai a primera hora del matí, d’altres es dediquen a la difusió de les accions i quatre persones escollides per l’assemblea negocien amb els càrrecs polítics i les representants de l’Institut Català de la Salut (ICS).

El CAP sempre és obert –cada nit hi dorm algú– i Cipriano Espinosa, taxista jubilat, subratlla: “No volem que el tanquin definitivament. Per tant, no el deixarem buit fins que ens facin cas”. A banda, no hi ha vespre que –a les 21 hores– no se senti la cassolada contra el tancament. Durant els més de tres mesos d’ocupació, el centre mèdic ha acollit xerrades, actuacions i, setmanalment, és el punt de partida de manifestacions. A més, cada dimecres s’uneixen a part de la plantilla de l’Hospital de Bellvitge, que fa 40 setmanes que talla la Gran Via per protestar contra les retallades.

Negociacions amb l’ICS

Les protagonistes de la tancada són totes jubilades, però això no significa que la resta de Bellvitge no doni suport a la reivindicació. De fet, més de 15.000 persones han signat contra la desaparició del CAP Rambla Marina i, a poc a poc, la pressió popular comença a obtenir resultats. El tancament sense discussions del centre mèdic, amb l’objectiu d’utilitzar l’espai per col·locar-hi oficines de la sanitat pública, ja no està sobre la taula. Les veïnes han tingut diverses reunions amb representants de l’ICS, que els han ofert la instal·lació de quatre màquines que permetran fer-se revisions de vista i d’oïda, entre d’altres coses, i garanteixen la continuïtat de l’activitat assistencial al CAP. Tomàs Díaz, reconeix: “Els diem que molt bé. Que, a dalt (és un edifici de dues plantes), hi poden posar les màquines que vulguin, però, a baix, volem la reobertura dels consultoris i la tornada dels metges de família. Però en cap moment ens han dit que els metges tornaran”.

La tossuderia del veïnat per reclamar la continuïtat d’un espai pel quan van lluitar fa més de tres dècades està obligant les polítiques a escoltar les seves demandes i a posicionar-se. El Centre Cultural de Bellvitge va acollir, el 30 de gener, la segona trobada amb diputades. Més de 500 persones, moltes de les quals duien el mocador vermell amb la llegenda Bellvitge en Lluitaque s’ha popularitzat durant la tancada, es van trobar amb els membres de la comissió de Sanitat del Parlament de Catalunya del PP, ICV-EUiA, ERC i Ciutadans. Els tres darrers partits, juntament amb el PSC  present a la cita a través del primer tinent d’alcalde de l’Hospitalet Francesc Belver– es van comprometre a pressionar el govern de CiU amb la presentació d’esmenes o resolucions per aconseguir la reobertura del CAP. La diputada al Parlament (PP) i veïna de la ciutat, Sonia Esplugas, va deixar clar que el seu partit no es podia comprometre a res. I és que, com CiU, el PP és un ferm partidari de les polítiques d’austeritat que passen per les tisorades pressupostàries als serveis públics.

“No sabien amb qui s’enfrontaven”

Bellvitge, un barri habitat per prop de 30.000 persones, ara compta només amb un CAP, el de l’Ermita, fins on s’han de desplaçar les veïnes que anaven al de Rambla Marina. Si volen una atenció especialitzada, però, han d’anar a l’Hospital de Bellvitge o al CAP Just Oliveras. Tot plegat ha fet que les esperes per ser ateses s’allarguessin fins a dues setmanes, quan abans –segons subratlla Emiliano Jiménez– els donaven hora al cap de dos o tres dies. A això, cal afegir-hi els maldecaps que suposa per les persones amb problemes de mobilitat desplaçar-se fins a centres mèdics més allunyats de casa seva. Tomàs García afirma: “Som un barri que sempre ha lluitat per aconseguircoses com carrers asfaltats, l’arribada del metro o el mateix CAP Rambla Marina (que va obrir el 1980) i ara no ens aturarem. El govern no sabia amb qui s’enfrontava quan va decidir tancar-lo”. El veí, un dels portaveus de la tancada, conclou: “Ens hem convertit en un referent i estic segur que, si no fos per això, ja haurien reobert el CAP, però tenen por que, si ens fan cas, la nostra acció serveixi d’exemple a la resta del territori”. 100 dies després, el pols continua.

*Article publicat amb el setmanari LA DIRECTA número 259, 1 de febrer de 2012