diumenge, 25 de març del 2012

Una empresa militar té el 70% d’accions de la planta de biomassa de Juneda


Sener, societat proveïdora de material militar al ministeri de Defensa, és sòcia majoritària de la promotora de la central de les Garrigues 

Si el conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, Lluís Recoder, hi dóna el vistiplau definitiu, durant el segon semestre d’aquest any podrien començar les obres de la planta incineradora de biomassa de Juneda. El projecte, que compta amb el suport entusiasta de l’Ajuntament d’aquest municipi de les Garrigues de 3.500 habitants, és una iniciativa de la societat local Urgesneda, que té el 10% de l’accionariat, de la multinacional alemanya RWE Innogy, que en té el 20%, i de la basca Sener, que acapara el 70% del capital. Precisament aquesta darrera firma està estretament vinculada a la indústria armamentística des de fa més de quatre dècades. Entre d’altres coses, es dedica al disseny i a la producció de míssils, segons ha denunciat la Plataforma Garrigues per la Defensa del Territori, que encapçala el rebuig ciutadà a la planta de biomassa. La mateixa entitat explica, però, que és el propietari d’Urgesneda, Teòfil Camí, qui “fa la feina bruta” i “ven” el projecte, mentre que Sener queda més amagada.

L’empresa no amaga la seva activitat com a proveïdora de material militar. En la seva pàgina web es presenta com una “referència internacional” en diversos àmbits, com l’enginyeria civil i arquitectura, l’enginyera aeroespacial, l’aeronàutica, els sistemes d’actuació i control, l’enginyeria naval o l’energia. Així mateix, exposa que en els darrers 40 anys ha subministrat “equips, integració de sistemes i serveis d’enginyeria als mercats internacionals de defensa i del sector aeroespacial, camps en els que el seu negoci principal és l’enginyeria i producció de mecatrons i sistemes de guiatge, navegació i control, així com sistemes ISR (sigles en anglès d’intel·ligència, vigilància i reconeixement)”.

“Sener aspira a convertir-se en la companyia de referència en sistemes de míssils pel ministeri de Defensa d’Espanya, així com en un dels seus major contractistes en programes de defensa amb l’absoluta garantia de confidencialitat”, afegeix el portal corporatiu. La companyia afirma que està reconeguda com a “centre d’excel·lència per al desenvolupament i producció de sistemes d’actuació i control per a míssils, i participa en grans programes europeus com IRIS-T, Vulcano, Taurus KEPD 350 i NSM, entre d’altres”. Per exemple, en el míssil de llarg abast Taurus KEPD 350, la firma basca produeix el subsistema de control de les aletes i fa quelcom similar amb el míssil antibuc NSM. Amb l’objectiu de fer créixer aquesta àrea de negoci, Sener participa regularment en fires del sector, com la mostra de Defensa i Seguretat IDEX, la més important de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica, en la que es va estrenar l’any passat.

Tres delegacions al país
Jorge Sendagorta és el president de Sener.
En un comunicat recent, Garrigues per la Defensa del Territori lamentava que “es recorri a la inversió d’empreses amb tan pocs escrúpols i i que els responsables polítics que permeten la instal·lació d’aquesta planta [de biomassa] s’oblidin de l’amplíssim rebuig ciutadà contra la guerra i obrin la porta a valors tan allunyats de l’educació i el foment de la pau i la convivència”.  Fundada el 1956, Sener compta amb 2.500 treballadors repartits en 13 oficines, tres de les quals són al país (al carrer Provença de Barcelona, al Parc Tecnològic de Cerdanyola del Vallès i al carrer Avellanes de València). La firma ja té presència a Juneda a través de Tracjusa, una planta de tractament de purins de la que és accionista.

La central de biomassa de Juneda està projectada per tenir 16 megawatts de potència i cremar 125.000 tones anuals de matèria orgànica provinent principalment de cultius energètics, com xops i paulònies, així com de les restes de poda i de neteja forestal dels boscos propers. La planta s’ha d’ubicar a la vall de Miravall, on ja hi ha un planta termosolar que properament també es dedicarà a la crema de biomassa, en aquest cas fins a 70.000 tones per any. El consistori de Juneda, que presideix Antoni Villas (CiU), és un dels grans defensors del projecte, amb l’argument que generarà 35 llocs de treball directes i 140 d’indirectes, segons les dades dels promotors, que hi invertirien 60 milions d’euros. “Al·leguen també que és una aposta per l’energia renovable, que arribaran diners al poble gràcies als impostos que pagarà la planta i que ens farà menys dependents des d’un punt de vista energètic”, comenta Miquel Andreu, membre de la plataforma opositora.

Afectació a la salut
Garrigues per la Defensa del Territori assegura que la combustió de la biomassa “generarà unes micropartícules que els filtres no podran impedir que vagin a parar a l’atmosfera i que, segons diversos estudis, poden afectar directament la salut de les persones (problemes respiratoris) i de les plantes”. La plataforma, a més a més, rebutja la planta perquè a la zona “gairebé no existeix residu forestal”, de manera que caldrà crear-lo de nou –per exemple a través dels cultius energètics- o portar-lo de lluny, fet que veu poc sostenible, i perquè la comarca “ja produeix moltíssima més electricitat de la que consumeix”. “No deixa de ser una operació especulativa, perquè es vol generar energia no per sostenir la zona, sinó per connectar-la a les línies d’alta tensió i vendre-la”, denuncia Andreu, qui també al·lega com argument contrari al projecte el gran consum d’aigua que requereix una instal·lació d’aquest tipus.  La plataforma està fent xerrades informatives sobre la planta, hi ha presentat al·legacions en contra –que han estat ignorades per l’administració- i ja ha recollit 500 signatures de persones que s’hi oposen. 

*Article publicat amb el número 266 del setmanari La Directa, 21 de març de 2012. 

dimarts, 20 de març del 2012

La sacsejada de ‘Kony 2012’


La campanya d’Invisible Children que demana la captura d’un ‘senyor de la guerra’ ugandès demostra la necessitat de les ONG de generar grans impactes per poder recaptar fons


El reclutament de nens soldat s’ha situat en el primer pla mediàtic els darrers dies. Dos fets ho expliquen. El darrer és la decisió del Tribunal Penal Internacional (TPI) de dimecres, dia 14, quan va declarar culpable de «crims de guerra» Thomas Lubanga, antic líder de la Unió de Patriotes Congolesos i del seu braç armat, les Forces Patriòtiques per a l’Alliberament del Congo. El tribunal va considerar provat que les milícies de Lubanga havien reclutat menors de 15 anys per participar en la contesa bèl·lica a la província d’Ituri, al nord-est de la República Democràtica (RD) del Congo. Però l’autèntic impacte sobre el reclutament de nens soldat ha estat el vídeo Kony 2012, que fa un parell de setmanes va penjar l’ONG de San Diego (Califòrnia) InvisibleChildren i des d’aleshores l’han vist més de 80 milions de persones.

El film, d’uns 30 minuts, transmet el missatge que cal capturar l’ugandès Joseph Kony, el líder de l’Exèrcit d’Alliberament del Senyor (LRA, segons la sigla en anglès), abans d’acabar l’any. El TPI busca Kony des del 2005 per crims contra la humanitat, però se sap que ja fa alguns anys va deixar Uganda i ara es mou entre el Sudan del Sud, la República Centreafricana i l’RD del Congo, els estats on actualment opera l’LRA, que en aquests moments comptaria amb centenars de membres que actuarien mitjançant petites cèl·lules. A la milícia se li atribueix el segrest d’uns 30.000 nens, molts dels quals han estat emprats com a soldats i esclaves sexuals –en el cas de les nenes–, durant les tres dècades de la seva història. L’impacte de la campanya ha estat enorme i estrany és el mitjà occidental que no se n’hagi fet ressò. Avui, Kony i l’LRA són més coneguts que mai. Ara bé, les imprecisions i la transmissió d’una imatge errònia de la realitat han provocat una allau de crítiques i un agre debat al voltant de l’impactant vídeo. 



L’ONG, la gran beneficiada
«Les ONG viuen en un món tremendament competitiu, en el qual, per arrabassar donatius a les altres organitzacions, no es pot recórrer a raonaments complicats», exposa l’antropòleg Gustau Nerín, que ha viscut llargues temporades a Guinea Equatorial, al llibre Blanc bo busca negre pobre (La Campana, 2011). I, certament, Kony 2012 transmet un missatge no precisament complex. Un senyor de la guerra que durant dècades ha protagonitzat crims terribles i que no ha estat detingut. La pressió de milions de persones, si més no així ho vol fer creure Invisible Children, farà més fàcil que els Estats Units mantinguin el seu suport als governs de la zona, que aquests actuïn eficaçment i, finalment, que Kony sigui arrestat i jutjat pel TPI. El periodista José Miguel Calatayud lamentava en un article a El País les imprecisions del vídeo, que en cap moment no exposa que el líder de l’LRA ja no és a Uganda i que transmet que el nord d’aquest país centreafricà és un territori en guerra, cosa que no és certa. Calatayud també censurava la «narrativa de l’home blanc, bo i valent, que salva els negrets pobres i indefensos de l’altre negre malvat i salvatge» que explicita el document.

L’opinió de Jordi Raich, en canvi, és força diferent. L’autor d’El espejismo humanitario (Debate, 2004), en conversa via Skype amb EL TRIANGLE des de Colòmbia, es mostra convençut que denunciar que un criminal de guerra segueixi en llibertat no tindrà un impacte negatiu i considera que el missatge real de Kony 2012 és la «crítica als estats que no han fet res per arrestar-lo durant anys». «Què pot passar? Que decideixin fer més per portar-lo davant el TPI? Doncs, benvingut sigui», raona. Raich també subratlla que la pel·lícula es pot considerar «publicitat humanitària del segle XXI, perquè és molt creativa, està ben feta, és dinàmica i aprofita totes les possibilitats per generar impacte a través de les xarxes socials».

«L’objectiu número u de qualsevol ONG és la pròpia supervivència i, per aconseguir-la, ha de ser coneguda i necessita publicitat i diners», comenta l’escriptor i expert en ajuda humanitària, que no té cap dubte que en aquest cas «la principal beneficiada» és Invisible Children, que ha passat de ser una ONG «invisible» a ser coneguda mundialment. La fama ha arribat a Jason Russell, cofundador i rostre de l’organització californiana en un vídeo en què, a banda de relatar les barbaritats de Joseph Kony, també es detalla com adquirir pòsters, samarretes i altres materials d’una campanya que, per damunt de tot, engruixirà els fons d’Invisible Children. [Després de la publicació d'aquest article es va saber que Russel havia estat detingut per escàndol públic]. 

Un model a seguir?
El periodista ugandès Angelo Izama escrivia fa alguns dies un article, recollit al portal allafrica.com, on denunciava que «Kony 2012 farà que molta gent senti que ha contribuït a la captura» del senyor de la guerra. Però per «aquells que estan preocupats per la militarització de l’Àfrica central, aquesta campanya és justament una altra mala solució d’un problema més difícil». En una línia similar, el periodista britànic Simon Rawles opinava al seu bloc que «segur que [la pel·lícula] farà créixer la consciència sobre l’assumpte, però els esforços s’han de centrar avui a protegir les persones que viuen en àrees aïllades i són vulnerables de ser atacades. La pressió s’ha de fer sobre organitzacions com l’ONU per protegir els qui viuen on actua l’LRA. Però el film mai no s’adreça en aquesta direcció».

Una altra de les crítiques recurrents a la campanya d’Invisible Children és que obvia la violència de l’Exèrcit d’Uganda, a bastament denunciada en informes que, entre altres coses, detallen la guerra bruta que ha patit la població civil tant a les mans de la milícia de Kony com de les forces governamentals que combatien l’LRA. Un treball conjunt de la Comissió de Drets Humans ugandesa i de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans exposa que «testimonis van dir que durant la seva captivitat van veure oficials de l’Exèrcit ordenar violacions massives de dones capturades a l’LRA i després matar-les a ganivetades o a trets».

Per a Jordi Raich, no es pot pretendre que l’ONG en qüestió «vagi més enllà d’un tema en concret» i, per tant, la funció d’Invisible Children no passa per solucionar tots els problemes que ha generat l’actuació de l’Exèrcit d’Alliberament del Senyor. «Si vols tenir un impacte gran i arribar a les persones que, d’entrada, no s’interessen per un tema, has de transmetre una idea simple. La campanya pot ser un model a seguir per altres organitzacions si es vol enviar un missatge molt concret, que en aquest cas és “arresteu aquest tipus”», conclou.

Si això acaba passant, l’ONG estatunidenca de ben segur que podrà sortir al pas de les crítiques que ha rebut. De moment, sembla evident que moltes ONG es veuran temptades de canviar les seves estratègies comunicatives si volen tenir impacte i, per tant, augmentar la recaptació de fons per tirar endavant els seus projectes. Perquè del que no es pot dubtar és que Kony 2012 ha mostrat com comunicar un missatge bàsic per inspirar una acció massiva. Per més que el vídeo ofereixi una imatge esbiaixada i simplista de la realitat, des de fa uns quants dies Invisible Children ha deixat de ser una organització invisible. I, en el que sí que hi ha unanimitat, és en el desig que Joseph Kony pateixi el mateix destí que Thomas Lubanga i sigui condemnat pel TPI.

*Article publicat amb el número 1.055 del setmanari El Triangle, 16 de març de 2012. 

diumenge, 18 de març del 2012

“Ens tiren a terra, però ens aixequem una vegada i una altra”

Com viuen els grecs les draconianes mesures que està aplicant el seu govern actuant el dictat de la Troika que formen la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional? Tenen esperança en el futur? Què els empeny a sortir al carrer i a lluitar contra aquestes mesures? Per intentar donar resposta a aquestes preguntes i entendre una mica millor com estan vivint una situació a la qual, potser, també ens hi veurem abocats nosaltres, publico l'entrevista que vaig fer recentment per a La Directa a l'activista Jristina Lantzi, que durant molts mesos ha estat al peu del canó a la plaça Syntagma. 


Implicada en la lluita antiracista i antifeixista i defensora dels drets de les persones migrades, Jristina Lantzi ha participat els darrers mesos en les convocatòries de l’oposició contra les mesures draconianes que ha imposat la troica a Grècia com a contrapartida al rescat financer. Un malestar que s’ha visualitzat especialment a la plaça Syntagma d’Atenes, on Jristina ha pres part en les diferents protestes. Als seus 33 anys, ha passat per més de deu feines diferents, però ja en fa quatre que treballa en una llibreria céntrica de la ciutat. Amb un sou precari, afirma que ha après a viure amb molt poc i subratlla que continuarà lluitant per canviar les coses.


Després de les noves mesures imposades per la troica, el poble grec està cansat?
Hi ha gent adormida i n’hi ha d’enfadada, però no crec que la gent estigui cansada, perquè a cada nova gran protesta que es fa hi van més persones. Ara continuem lluitant a una escala més petita i necessitem temps per reorganitzar-nos després d’una nova derrota. En tot cas, les persones que creiem que protestar ajuda no estem cansades i som resistents, mentre que la resta està esperant que trobem una solució. No sé quan de temps podrem continuar amb la protesta.

En el teu cas, per què prens part en la lluita?
Penso que el poble unit és més fort que cap govern. Sense nosaltres, ni el mercat ni la producció no existeixen. Òbviament, em mobilitzo perquè les mesures són inexplicables i estan matant gent, no exagero! Jo continuaré activa en les protestes i, tot i que a vegades estic cansada o confusa, em recarrego gràcies als amics, als sense sostre, als activistes immigrants...

El moviment d’oposició a les retallades és unitari o està molt dividit? 
Hi ha molts moviments, no només un i, sovint, fan protestes el mateix dia a llocs diferents, fins al punt que semblen enemics. Crec que, ara, la unitat es fa més necessària.

Quin paper han jugat els sectors ‘aganaktismeni’ o indignades gregues?
Han estat importants per reunir molta gent i organitzar moltes accions. Han ensenyat als grecs què significa la democràcia real i com fer-la possible; a discutir i prendre decisions entre milers de persones; a escoltar i no cridar quan estàs en desacord; a fer-se més forts entre tots i a coordinar activitats... Jo me’n vaig apartar quan es va perdre el sentit original i l’acció es va transferir als barris.

Us sentiu una generació sense esperança?
No tenim feina ni diners ni una bona salut o educació pública, però, mentre lluitem i intentem canviar les coses, vol dir que encara hi ha esperança. Ens tiren a terra, però ens aixequem una vegada i una altra i preparem les coses per a la generació següent. Si fallem, potser ells ja no tindran esperança.

Tens la sensació que la troica utilitza Grècia com una mena de laboratori del neoliberalisme salvatge?
Sí. Des que van escollir mesures que colpegen les classes baixes –com la reducció dels salaris o la destrucció dels convenis col·lectius– gairebé sense tocar els grups que podrien ajudar a pagar el deute sense destruir-ho tot, quina altra cosa podem pensar?

S’ha acabat el temps de l’actual classe política dirigent? Cal articular un moviment que n’esdevingui l’alternativa?
Els governants haurien de marxar per tallar la cadena de robatoris i corrupció del passat. Ara bé, la sang nova no podria fer coses realment diferents tret que renunciés als rescats i escollís la fallida. Potser podríem fer-ho i sortir-nos-en sols, però crec que encara no estem preparats per confrontar una situació així. Ara bé, sí que es poden fer coses perquè Grècia sigui un país ric i fort: actuar sobre l’Església, que és una gran propietària i té molts diners; forçar que els polítics tornin el que han robat; augmentar les taxes sobre els milionaris, que no s’han tocat perquè són els amics del govern; que Alemanya ens doni milions com a compensació per la II Guerra Mundial...

Tens por?
Clar. Tinc por de perdre la feina. Com em pagaran, si ningú no compra res? Tinc por de posar-me malalta, perquè han limitat la sanitat gratuïta a 23 euros al mes, la resta t’ho has de pagar tu. Tinc por que els meus amics o la meva família es posin malalts o perdin la feina i acabin sent sense sostre i jo no els pugui ajudar. Tinc por que les protestes no funcionin i hi hagi sang i violència per les dues bandes. Tinc por que la gent se’n cansi i ho acabi acceptant tot, com a la novel·la 1984 de George Orwell.

Pots viure amb el teu sou actual?
Sí, perquè som tres en un apartament i he après a viure amb poc, però, si tinc un problema a les dents, no podré pagar el dentista. Si s’espatlla la nevera, no en podré comprar una de nova. Amb l’increment del preu del transport, no podré agafar el metro. A partir del juny, quan apugin l’electricitat, no podré fer moltes coses a casa. I, malgrat tot, sóc de les privilegiades.

Hi ha res de positiu en la situació que viviu?
I tant! La solidaritat ha crescut moltíssim entre els grecs. La pobresa ens ensenya que podem viure sense una televisió cara o mòbils que costen més que els nostres sous. Els grecs hem après que intercanviar la roba vella o altres coses amb algú altre no només és econòmic, sinó que també és divertit. Molts voluntaris han començat a organitzar classes gratuïtes per als nens pobres...

Quines lliçons podem aprendre del poble grec?
No esperar fins que sigui massa tard per canviar les coses. Actuar perquè mereixes una vida millor. Creure en la teva resistència. Forçar que els dirigents estiguin espantats i s’ho pensin dues vegades a l’hora d’actuar i fer el que ens han fet a nosaltres. Estar units. Aprendre els teus drets. Tenir clar que el sentiment de solidaritat fa tothom més fort.

*Entrevista publicada al setmanari La Directa número 265, 14 de març de 2012. 

dilluns, 12 de març del 2012

Occident deslocalitza refugiats i els ‘forma’ abans d’acollir-los


Romania i Eslovàquia tenen els dos únics centres de trànsit d'emergència del món, uns equipaments on, gràcies a l'ACNUR, hi van a parar refugiats que han fugit, per exemple, del conflicte de Líbia

George, un iraquià de 67 anys, i Yonas Ali, un eritreu de 36, tenen vides paral·leles. Tots dos van fugir del seu país a la recerca d’un futur millor i van establir-se a Líbia. Allà van experimentar realitats completament diferents, però l’esclat de la revolta contra la dictadura de Moammar al-Gaddafi, que acabaria en la seva caiguda i assassinat, els va portar ambdós a emprendre de nou el camí de fugida. George i la seva família van creuar la frontera amb Egipte i van estar-se sis setmanes al país abans de ser traslladats a Romania, concretament a Timisoara. A la ciutat van coincidir amb un grup d’una trentena d’eritreus, entre els quals hi havia Yonas Ali. En el seu cas, el pas previ havien estat diverses setmanes al camp tunisià de Choucha, on van compartir espai amb 15.000 refugiats més en unes condicions molt dures.

L’estada a Timisoara no és casual. I és que en aquesta ciutat de l’oest de Romania hi ha un dels dos únics centres de trànsit d’emergència per a refugiats del món. Impulsats per l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), els centres van néixer –el 2008 en el cas del de Timisoara, mentre que l’altre s’ubica a la ciutat eslovaca de Humenné i data del 2010– amb l’objectiu de «proveir una protecció d’emergència per a persones refugiades que seran reassentades a curt termini», segons exposa la mateixa ACNUR en un informe recent en què relata també les històries de George i Yonas Ali, tots dos noms falsos per raons de seguretat.

Refugiats jugant al centre de trànsit de Timisoara.
Entre Timisoara i Humenné ofereixen un total de 300 places i els refugiats s’hi solen estar entre dos i cinc mesos, segons explica a EL TRIANGLE Ariane Rummery, portaveu de l’ACNUR a l’Europa central. Gairebé 900 persones han passat pel centre romanès –ara n’hi ha 35–, mentre que més de 200 ho han fet per l’eslovac, que actualment acull 76 refugiats. Quan són allà, se’ls ofereix orientació cultural, cursos sobre conducta i de l’idioma del país en què finalment seran reallotjats, fonamentalment els Estats Units, el Canadà, Suècia, els Països Baixos, el Regne Unit, Finlàndia, Noruega o Alemanya. Els centres permeten als estats receptors de refugiats seleccionar-los i entrevistar-los per comprovar si ja estan preparats per viure-hi.  

La mà de George W. Bush
Però per què precisament s’ubiquen a Romania i a Eslovàquia i no directament allà on acabaran vivint els refugiats? Ariane Rummery afirma que els països rics compleixen el seu deure i reben molts refugiats a través dels programes de reassentament i les diferents vies d’asil, mentre que els centres de trànsit només estan pensats per a situacions d’«emergència» i casos molt concrets i se situen en països que s’han ofert per acollir-los. L’origen, però, és força més complex.

Timisoara va rebre 4.500 refugiats de l’antiga Iugoslàvia entre el 1999 i el 2002. Allà van ser «processats», segons Rummery, i posteriorment reassentats en altres països. Uns quants anys més tard, l’aleshores president dels Estats Units, el republicà George W. Bush, va demanar al seu homòleg romanès, Traian Basescu, que acceptés acollir un grup de refugiats uzbeks del Kirguizistan, que haurien d’«aclimatar-se» abans de ser transferits al seu destí definitiu. Finalment, el 2008 s’inaugurava oficialment el centre de Timisoara, que des d’aleshores ha rebut eritreus, sudanesos, palestins, etíops, iraquians i afganesos.

Acollir el centre permet tant a Romania com a Eslovàquia guanyar pes en les reunions internacionals patrocinades per l’ONU i, a més, els facilita bones relacions amb els Estats Units. En contrapartida, els països rics poden pregonar que garanteixen la protecció dels refugiats, tot i que només els acceptin quan ja estan degudament preparats.

El drama de la ’primavera àrab’
L’esclat de les revoltes àrabs de l’any passat ha provocat, de moment, la caiguda dels dictadors de Tunísia (Ben Ali), d’Egipte (Mubarak), de Líbia (Gaddafi) i del Iemen (Saleh), però també un drama humà amb la mort de milers de persones i la fugida de centenars de milers, sobretot treballadors subsaharians que, en alguns casos, van passar setmanes amuntegats en unes condicions deplorables en camps de refugiats com el que es va aixecar a Choucha (Tunísia). Les paraules de suport a l’anomenada primavera àrab pronunciades tant des dels Estats Units com des de la UE no es van traduir, ni de bon tros, en un acolliment massiu dels refugiats que van generar conflictes com el libi. 

La caiguda de Gaddafi va ser possible gràcies als bombardejos de l’OTAN i a la implicació de França, d’Alemanya, d’Itàlia, d’Espanya o dels Estats Units. A canvi, l’Europa opulenta va tancar les portes a les persones que fugien de la contesa bèl·lica, fet que ha deixat per al record les ignominioses imatges de l’amuntegament de refugiats a l’illa italiana de Lampedusa, el primer pas cap al continent. També cal sumar-hi els centenars de persones que han mort en naufragis mentre intentaven assolir la costa de l’illa, ja fos des de Líbia o des de Tunísia.

Estigmatitzats com a mercenaris del sàtrapa, milers de subsaharians van veure’s abocats a marxar de nou. Yonas Ali i la seva trentena de companys van ser evacuats per l’ACNUR a Timisoara a l’abril de l’any passat. Havien fugit d’Eritrea per esquivar l’allistament a un Exèrcit que afrontava l’enèsim conflicte amb Etiòpia i, en arribar al país àrab, es van topar, en molts casos, amb detencions i empresonaments. El procés de reeducació va completar-se ja fa alguns mesos amb el seu trasllat als Països Baixos. Pel que fa a George, s’havia establert a Líbia atret per les oportunitats laborals que oferia la seva formació com a enginyer elèctric. L’esclat de la guerra el va decidir a creuar amb la seva família la frontera amb Egipte. Davant del risc de tornar a l’Iraq –són cristians i els membres d’aquesta confessió estan en risc des de la caiguda de Saddam Hussein–, l’ACNUR els va trobar a la ciutat de Sallum i els va traslladar a Timisoara. Al cap d’uns quants mesos, un nou vol els feia arribar als Estats Units.

George i Yonas són només dos exemples de víctimes oblidades, dels refugiats que Occident deslocalitza després d’un conflicte bèl·lic que respon als seus interessos. Perquè una cosa és encoratjar una revolució i omplir-se la boca parlant de democràcia, i una altra de molt diferent és assumir-ne les conseqüències humanes. Surt més còmode tancar fronteres i acceptar només aquells refugiats que són reeducats i civilitzats. El cinisme d’Occident no té límits.

*Article publicat en el número 1.054 del setmanari EL TRIANGLE, 9 de març de 2012.  

dilluns, 5 de març del 2012

La fi de la impunitat dels altres Guantánamo?


Després d’anys de denúncies, el Govern espanyol es compromet a regular els Centres d’Internament d’Estrangers, on les persones migrants són tancades pel simple fet de no tenir els papers en regla i a l’espera de ser deportats. Fins ara els centres, com el de la Zona Franca, han funcionat opacament


El guineà Idrissa Diallo va morir el 6 de gener al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca. Segons la versió oficial, i a l’espera que es coneguin els resultats de la investigació encarregada per la jutge, el decés es va produir “arran d’una aturada cardíaca provocada per causes naturals”. La desaparició de Diallo, de 21 anys, sembla haver marcat un punt d’inflexió en els centres on els estrangers sense la documentació en regla són retinguts a l’espera de ser deportats als seus països d’origen. Des de fa anys, entitats i organitzacions en denuncien l’existència, la total opacitat amb què funcionen, les violacions de drets humans que s’hi donen i els maltractaments que, en alguns casos, han exposat els migrants. Diverses persones han mort en els nou CIE que hi ha a l’Estat espanyol. Només al centre de la Zona Franca, inaugurat el 2006, tres persones hi han perdut la vida.

Les habituals condemnes de les entitats van aconseguir en aquesta ocasió trencar el silenci informatiu que els grans mitjans mantenien sobre unes instal·lacions que en les darreres setmanes han estat denunciades per la Síndica de Greuges de Barcelona, advocats i partits polítics, entre d’altres, a causa de les enormes mancances que presenten i la falta de drets dels migrants detinguts. La pressió va fer que el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, es comprometés el proppassat 31 de gener a consensuar un reglament que reguli el funcionament d’uns espais que, fins ara, han funcionat segons el criteri del director de cada centre.

Protesta contra el CIE de la Zona Franca. 
El ministre va assegurar que la policia es limitarà a desenvolupar- hi tasques de seguretat -fins ara assumien tasques més pròpies dels funcionaris de presons, cosa que havia generat queixes dels sindicats policials-, que es millorarà l’atenció sanitària -abastament denunciada-, i s’ampliaran les zones comunes i d’esbarjo, encara que tot dependrà de les possibilitats pressupostàries. Les entitats ho van valorar com un pas endavant, a l’espera de veure el reglament definitiu, però són partidàries del tancament total dels CIE, tal com van deixar clar uns dies abans a través d’un manifest -presentat a la seu de la FAVB i que compta amb l’adhesió de 170 organitzacions de tot l’Estat. 

Pitjor que una presó
Els CIE neixen el 1985 i, oficialment, les persones hi estan retingudes cautelarment per assegurar l’execució de l’ordre d’expulsió que tenen oberta. No tenen caràcter penitenciari, però a l’hora de la veritat, i segons exposa Cristina Fernández, cap de l’àrea d’Immigració de l’Observatori del Sistema Penal i Drets Humans de la Universitat de Barcelona (UB), “són presons policials on es priva de llibertat les persones migrants pel sol fet de no tenir papers”, és a dir, no per cometre un delicte sinó per incórrer en una simple falta administrativa. A diferència dels centres penitenciaris, però, no tenen normativa, no hi ha treballadors socials que atenguin els interns, l’atenció jurídica hi és molt deficient i l’alimentació, escassa i de mala qualitat. En tot moment, els migrants estan sota control policial, amb l’afegit que l’accés està gairebé vetat per a les entitats, fet que genera una enorme opacitat i que fa molt difícil que transcendeixi què hi passa.

“Són espais on es consolida una política racista i rebem moltes denúncies de les situacions que s’hi viuen, però tenim moltes dificultats per intervenir- hi a causa de l’opacitat amb què funcionen”, apunta Alba Cuevas, portaveu de SOS Racisme, una de les entitats que fa uns mesos va poder entrar per primera vegada al centre de la Zona Franca. Fernández, que també va participar a la visita, explica que als CIE hi van a parar persones que acaben d’arribar a l’Estat, ja sigui amb pastera o avió, i se les vol expulsar immediatament; migrants que són víctimes de les batudes i els controls de documentació amb criteris racistes que normalment agents de la policia secreta fan en espais públics com places o boques de metro -una pràctica denunciada per Amnistia Internacional i tipificada com il·legal per la UE-; i persones que hi aterren després que la seva condemna penal hagi estat substituïda per l’expulsió o que en estar empresonats no han pogut renovar el permís de residència i en sortir hi són enviats directament, sense tenir-ne la més mínima idea.

El CIE de la Zona Franca es va estrenar fa sis anys i va substituir el centre de la Verneda. Va costar 3,7 milions d’euros que, cínicament, van ser comptabilitzats com ajuda oficial al desenvolupament i des de fa uns mesos està dirigit per José Manuel Casado. La millora de les instal·lacions, ubicades en un amagat i inhòspit lloc de la ciutat, no va anar acompanyada d’un millor tracte als migrants, que veuen vulnerats drets fonamentals com el dret a la llibertat o a la tutela judicial efectiva. El recinte té capacitat per a 226 places i, segons Alba Cuevas, transmet “sensació d’amuntegament”.

Des de fa més d’un any i mig només rep homes i les dones migrants retingudes a Catalunya són enviades a Madrid o València, quedant totalment desemparades del seu entorn. “És una institució discriminatòria, basada en criteris arbitraris, la gent no és detinguda i expulsada per allò que hagin fet, sinó per d’on són i depèn de qui el trobi”, conclou Cristina Fernández, advocant pel tancament dels també coneguts com els altres Guantánamo, presents arreu de la UE i símbol d’una Europa fortalesa cada cop més tancada en si mateixa i que aposta per polítiques clarament racistes.

Fins a 60 dies tancats
L’any 2010, 1.742 persones van passar pel CIE de la Zona Franca, segons les dades d’un informe de Migregroup, la xarxa d’entitats socials que treballen amb immigrants. Al voltant del 33% no van ser expulsats, ja fos per motius econòmics o per la manca d’acords de repatriació amb el país d’origen. Els alliberats queden en una situació molt vulnerable, perquè tenen una ordre d’expulsió oberta, de manera que queden abocats a la marginalitat. Des del 2008, arran de la Directiva de Retorn o de la Vergonya, els migrants poden passar-s’hi fins a 60 dies tancats, tot i que a Barcelona la mitjana, segons Migregroup, va ser d’uns 25 el 2010.

*Article publicat amb el número 122 de la revista Carrer, març de 2012

divendres, 2 de març del 2012

Empresonen un advocat que ha denunciat repetidament la prevaricació judicial


La història de José Ángel Gallegos arrenca vint anys  enrera, quan es va sentir estafat per Gilera

Denunciar que la majoria dels jutges de l’Estat espanyol prevariquen i qüestionar el funcionament de la justícia li ha sortit car, a José Ángel Gallegos, un advocat que, des del dia 10 de febrer, està empresonat a la presó Model de Barcelona per complir una sentència de l’Audiència provincial de Barcelona que el va condemnar, el 2009, a set mesos i quinze dies de presó per amenaçar i injuriar diverses jutges.

El lletrat col·labora amb la Campanya 500x20 (que demana la creació d’un parc públic d’habitatges de lloguer), l’Assemblea de Vilafranca del Penedès o l’Oficina de Drets Socials de Nou Barris, entre d’altres entitats, i acumula una llarga llista d’ingressos a centres penitenciaris. Entre el 9 de març de 2007 i l’11 de juny de 2009, va estar empresonat a la Model (els tres primers mesos) i a Brians II (la resta del temps), condemnat per amenaçar de mort unes magistrades, fet que ell nega.

Relació tumultuosa amb la ‘justícia’
La tumultuosa relació de Gallegos amb la justícia arrenca fa prop de dues dècades. L’ara advocat –que té 47 anys i que va completar els estudis de Dret el 2006, quatre anys després de començar-los i després de sentir-se víctima del sistema judicial– va comprar dues motocicletes de la marca Gilera el 1989 i el 1991 i va acabar profundament insatisfet amb els vehicles de la marca del grup italià Piaggio, que segons ha explicat encadenaven problemes mecànics “contínuament”. Gallegos va contactar amb Motovespa, que en aquella època era la importadora de les Gilera a l’Estat espanyol, per reclamar alguna solució als problemes amb què s’havia trobat, però no li van fer cas. A partir d’aquí, va decidir fer pública la seva protesta.

José Ángel Gallegos.
Durant un temps, es va passejar amb el cartell “Gilera és una estafa” enganxat a la seva moto i va repartir prop de 20.000 fulls volants en concentracions de motards i en la celebració de grans premis als circuits de Xerès, Montmeló o el Jarama, en què recomanava que ningú comprés un vehicle fabricat a Itàlia, “perquè té moltes possibilitats de lamentar-ho amargament”. La peculiar protesta de Gallegos va molestar la companyia i Motovespa el va denunciar. Tot i que el fiscal considerava que els fets no constituïen cap delicte, el jutge Francisco Ortí Ponte va condemnar- lo, l’abril de 1996, a un any de presó per calúmnies, a sis mesos més per injúries i a dues multes de 300.000 i 500.000 pessetes (1.800 i 3.000 euros) per coaccions.

Uns mesos més tard, la mateixa Audiència de Barcelona va rebaixar la condemna perquè va considerar que Gallegos només havia comès un delicte d’injúries i el va sentenciar a pagar una multa total de 165.000 pessetes (prop de 1.000 euros). La decisió judicial especificava que “les vendes no van baixar i el prestigi de la marca no havia patit”, malgrat la campanya de denúncia de l’advocat, veí de Vilafranca del Penedès. Tot i la rebaixa de la condemna, Gallegos va considerar que era víctima d’una injustícia perquè, segons ell, no havia comès cap delicte i això el va portar a iniciar una nova protesta, que ha arrossegat fins avui el seu viacrucis judicial.

Cartes a les jutges
Ell mateix ho explicava fa un parell d’anys en una entrevista al portal Kaos en la Red: “El fet de ser víctima de prevaricació (dictar una sentència sabent que és injusta), el contacte amb la corrupció judicial i la impunitat amb què els jutges delinqueixen em van provocar tal indignació que no se’m va acudir res més que la genial idea d’escriure cartes als jutges, on els insultava sense misericòrdia com fa el públic amb els àrbitres”. A la mateixa entrevista, Gallegos reconeix que va utilitzar frases del tipus “et queda poc de vida” dirigides a magistrades, però que només eren “injúries pseudoamenaçants”.

Les cartes en què deia a les jutges que prevaricaven són el que, finalment, li va provocar l’ingrés a presó. La darrera condemna es va confirmar l’1 de setembre de 2009, quan l’Audiència de Barcelona va desestimar el recurs contra la sentència que l’obligava a passar més de set mesos entre reixes per amenaces i coaccions i que es va executar fa tres setmanes. L’advocat assumeix –a l’entrevista esmentada– que es va equivocar en el to de les missives i això va facilitar la seva condemna, però es manté ferm en la idea que “l’activitat normal i sistemàtica dels jutges de l’ordre penal és una activitat prevaricadora al servei de la classe dominant”.

La seva experiència amb la justícia va fer que, el 2002, es decidís a començar els estudis de Dret i, en aquest moment, ell mateix s’encarrega de la seva defensa. Membres de 500x20, un dels col·lectius amb què col·labora, han explicat a la DIRECTA que vol demanar que se li concedeixi el tercer grau penitenciari, fet que li permetria anar a la Model únicament a dormir. Gallegos, que suma onze condemnes i una absolució arran dels dotze processos penals que ha patit, té clar que continuarà la seva lluita contra una justícia que considera “no imparcial” i de la qual se sent víctima.

*Article publicat amb el número 263 del setmanari La Directa, 29 de febrer de 2012.