L’etern engany dels parcs temàtics

Els fracassos sonats no vacunen l'administració contra els macrocomplexos d'oci, que continuen sent beneïts amb lleis fetes a mida

L’escassa o nul·la rendibilitat econòmica, el fort impacte ambiental i territorial -que es tradueix, entre altres coses, en un ingent consum d’aigua i en la urbanització de paratges generalment protegits–, els reiterats incompliments de les primigènies promeses de creació de milers de llocs de treball o l’aposta per un model d’oci basat en el consum i en una uniformització que ignora les particularitats autòctones són alguns dels nombrosos trets que comparteixen els parcs temàtics i els macrocomplexos d’oci i del joc existents o projectats als Països Catalans. Port Aventura (Vila-seca i Salou) i Terra Mítica (Benidorm) són els únics parcs temàtics en funcionament al país i, tot i que el seu balanç global dista molt de poder ser considerat positiu, durant els darrers anys, s’està vivint un boom de projectes similars arreu del territori, sempre amb el suport entusiasta del govern autonòmic de torn. A l’hora de la veritat, després de presentacions a so de bombo i platerets en què es posen damunt la taula xifres mastodòntiques, molts d’aquests macrocomplexos acaben convertits en fum, sense que se n’hagi aixecat ni una paret.

Si ens centrem en l’última dècada, el primer projecte d’aquest tipus que va aparèixer a escena va ser Gran Scala, el complex presentat el 2007 per un opac consorci anomenat International Leisure Development (ILD) i que havia d’omplir el municipi d’Ontinyena de casinos, hotels i parcs temàtics, a banda de donar feina a desenes de milers de persones. A l’hora de la veritat, res de res. Eurovegas, Ferrari World o el parc d’atraccions que els danesos Theme Park Group promovien a Campos (Mallorca) també són grans complexos que no s’han arribat a executar. Impulsat pel magnat dels casinos de Las Vegas Sheldon Adelson, Eurovegas pretenia acabar de trinxar el delta i el Parc Agrari del Llobregat per aixecar-hi una ciutat del joc. Malgrat les facilitats que li posava la Generalitat de Catalunya –disposada a fer unes lleis a mida–, el mes de setembre, el magnat nord-americà va anunciar que escollia Madrid.

Dos mesos més tard, es va fer pública la ruptura de les negociacions entre el govern valencià i els fons d’inversió Alrasoul Ltd, que, amb el suport del Banco Santander i Credit Suisse, promovia Ferrari World –un parc temàtic basat en l’elitista marca automobilística– al costat del circuit de Xest. Ecologistes del Grup d’Ornitologia Balear (GOB) van denunciar, el 2011, les intencions d’aixecar un parc d’atraccions a Campos i, des d’aleshores, no se n’ha sabut res més. Barcelona World –impulsat per l’especulador immobiliari valencià Enrique Bañuelos i beneït per la Generalitat, que va ser l’escenari de la presentació pública del projecte– i Tierra Santa –el parc temàtic religiós que, des de fa un parell d’anys, es vol fer a Mallorca– són els projectes que hi ha en marxa actualment, tot i que no sembla gens clar que s’arribin a fer.

Lleis a la carta

En general, els macrocomplexos d’oci esmentats han estat impulsats per entitats 

financeres, fons d’inversió o grups vinculats al negoci immobiliari, però l’administració pública també hi juga un paper proactiu adaptant la legislació als interessos de les promotores o, fins i tot, gestant directament el projecte, com van ser els casos de Port Aventura i Terra Mítica. El 1989, la Generalitat pujolista va aprovar la llei de centres recreatius turístics, que permetia la construcció del parc temàtic tarragoní, que obriria les portes sis anys més tard. La llei òmnibus (2011), entre altres coses, permet que projectes que siguin declarats d’“interès general” passin per damunt del planejament territorial vigent i es puguin ubicar en espais naturals protegits. A més, el govern d’Artur Mas va mostrar clarament que estava disposat a introduir alguns dels canvis legislatius que Adelson reclamava per instal·lar Eurovegas a Barcelona. L’executiu català ha reiterat la seva intenció de modificar la llei del joc perquè BCN World –presentat com l’alternativa a Eurovegas– pugui comptar amb els quatre o cinc casinos planificats a la primera fase del projecte.

A les Illes, el govern presidit per José Ramón Bauzá (PP) va aprovar, l’any passat, la nova llei de turisme, que permet que l’executiu autonòmic declari projectes d’“interès turístic” i que aquests s’instal·lin en sòl rústic o, fins i tot, protegit sense cap tipus de control urbanístic i ambiental. Tot i que no es farà, Gran Scala va deixar com a herència la llei de centres d’oci d’alta capacitat, validada pel parlament aragonès per fer possible, precisament, el complex d’ILD.

Comercialització de l’oci

En ple debat sobre Eurovegas, el col·lectiu La Trama Urbana –que aplega geògrafes

i sociòlogues especialitzades en la gestió urbanística i l’ordenació del territori– alertava, en un article, de les conseqüències de l’acolliment d’un “model de desenvolupament amb poc valor afegit, desconnectat de l’entramat socioeconòmic local i amb un nivell baix de redistribució dels beneficis generats”. La precarietat laboral, els salaris baixos i els acomiadaments –fonts sindicals han confirmat a la DIRECTA que Port Aventura està fent fora una dotzena de treballadores cada trimestre– són la norma d’un model que representa tornar a caure en l’aposta pel totxo i el turisme de masses.

Els parcs temàtics i els macrocomplexos d’oci només poden aspirar a una certa rendibilitat econòmica per les seves promotores si van lligats a una gran operació immobiliària, que impliqui la construcció d’hotels, camps de golf, centres de convencions, centres comercials... De fet, en aquests moments, el 30% dels ingressos de Port Aventura ja provenen dels hotels i del centre de convencions estrenat el 2009. Tot plegat no fa altra cosa que accentuar l’impacte territorial i ambiental d’un model difícilment sostenible, totalment depredador de recursos. Per fer-se’n una idea, el consum d’aigua per persona i dia a Port Aventura oscil·la entre els 277 i els 458 litres –segons dades de 2010 de la memòria ambiental del parc–, mentre que, a la ciutat de Barcelona, la xifra és de 114.

Terra Mítica. 

Més enllà dels impactes ambientals i territorials, els parcs temàtics signifiquen una “homogeneïtzació consumista, una pèrdua de la identitat pròpia, la comercialització de l’oci a gran escala i el triomf dels simulacres i les simulacions”, en paraules de l’arquitecte Albert Crosas, que ha escrit articles sobre la qüestió per a Ecologistes en Acció. En aquests instal·lacions, el paisatge i el món natural són desplaçats per l’artificial i la còpia. La pretensió de recrear indrets llunyans artificialment seguint un model nascut als anys 60 als Estats Units no busca res més que segrestar la turista durant dies, amb l’objectiu que consumeixi al resort, en detriment del comerç de proximitat lligat al territori. Tot això explica la creixent contestació social que generen aquest tipus de projectes, com demostren els col·lectius opositors a Gran Scala, Eurovegas, BCN World o Terra Mítica, que van decidir dir no al model especulatiu.

de la Generalitat

GRAN SCALA

El projecte que havia de revolucionar una àrea dels Monegros i la Franja es va convertir en un gran engany. ILD parlava, el 2007, de 17.000 milions d’euros d’inversió, 32 casinos, set parcs temàtics, hotels amb capacitat per a 25.000 persones, 250 botigues, 26.000 llocs de treball directes, 65.000 d’indirectes i 25 milions de visitants de cara a l’any 2020, un cop el macrocomplex del joc i l’oci estigués a ple rendiment. Avalat pel govern autonòmic de l’època, format per PSOE i PAR, que va aprovar una llei a mida de Gran Scala, el febrer de l’any passat el projecte d’ILD –formada per comissionistes i deutores d’Hisenda– es va convertir en fum ja que l’opció de compra sobre les 3.000 hectàrees que volia adquirir a Ontinyena no es va fer efectiva.

FERRARI WORLD

El mes de novembre, el govern d’Alberto Fabra (PP) va anunciar que descartava el projecte Ferrari World, el parc temàtic vinculat a la marca automobilística que el fons Alrasoul Ltd (30%) i els bancs Credit Suisse (60%) i Banco Santander (10%) projectaven al costat del circuit de Xest. Els promotors volien la cessió gratuïta de 400.000 metres quadrats de sòl públic i prometien una inversió de 1.000 milions d’euros i 2.000 llocs de treball, entre directes i indirectes. Abans que es trenquessin les negociacions, la Generalitat valenciana ja preparava canvis normatius per fer possible la “implantació de projectes urbanístics d’especial interès”, un altre cas de llei a la carta.

PORT AVENTURA

Després d’uns inicis tortuosos, amb la fallida implicació de la nord-americana Busch Inc i el hòlding Grand Península, que dirigia el posteriorment empresonat Javier de la Rosa, La Caixa es va implicar en el parc de Vila-seca i Salou, que es va començar a edificar el 1992 i va obrir portes el 1995. Port Aventura no va començar a donar beneficis fins al 2004, just quan Universal Studios va deixar el projecte. El 2009, La Caixa va vendre el 50% del parc al fons italià Investindustrial, que l’any passat va comprar la resta del capital. El 2012, el parc va rebre 3,7 milions de visitants i, un any abans, va guanyar 26 milions. Compta amb prop de 3.000 treballadores directes.

TERRA MÍTICA

Inaugurat per l’aleshores president autonòmic Eduardo Zaplana el 2000, el parc de Benidorm prometia 2.000 llocs de treball directes, 6.000 d’indirectes i 3,5 milions de visitants. Les xifres, però, mai no s’han complert. Pagat per la Generalitat valenciana, la CAM, Bancaixa i el Banc de València, ha perdut diners a carretades i ha suposat una despesa de més de 400 milions (200 dels quals, públics), que mai no s’han recuperat. Des de l’estiu passat, és propietat del grup Aqualandia i compta amb 175 treballadores, de les quals només una vintena tenen feina tot l’any.

*Article publicat al número 311 del setmanari DIRECTA, 3 d'abril de 2013. 

Un món, cada cop més conflictiu

El Global Peace Index reflecteix una disminució de la pau del 5% al planeta en els darrers cinc anys. Els estats més segurs són, fonamentalment, països petits del nord del centre i nord d'Europa. A l'Estat espanyol i la resta de rescatats per la UE la situació ha empitjorat notablement des de l'esclat de la crisi

“No es pot tenir cent per cent privacitat i cent per cent seguretat”. El president dels Estats Units, Barack Obama, va pronunciar aquestes paraules per intentar justificar els programes d'espionatge a milions de ciutadans europeus a través de les seves telecomunicacions. L'escàndol, revelat pel diari britànic The Guardian , constitueix l'últim exemple de la reculada de drets fonamentals per, suposadament, garantir la seguretat dels ciutadans, en un canvi de paradigma que arrenca amb els atemptats de l'11-S. Però lluny de la retòrica oficial dels governants occidentals, el món s'està convertint cada any en un lloc menys pacífic i segur. Així ho constata la darrera edició del Global Peace Index (GPI), un indicador que pretén quantificar la situació de la pau al planeta i que elabora des de fa sis anys l'Institut for Economics and Peace (IEP), una organització australiana. L'informe de l'IEP reitera que la majoria dels conflictes existents al món avui en dia són interns, mentre que els externs -entre estats- són cada cop més residuals. En aquest sentit, l'Anuari dels Processos de Pau 2013  que elabora l'Escola de Cultura de Pau de la UAB  és una bona eina per comprovar quins conflictes es mantenen actius actualment i en quin estat es troben.

Segons l'informe 2013 del GPI, el nivell de pau al món ha caigut un 5% des del 2008. No és

cap sorpresa que Síria sigui l'estat on la situació més ha empitjorat (un 70%) en cinc anys, seguit de Líbia (39%), Ruanda (31%) i Madagascar (27%). A l'altre costat de la balança, el Txad (16%), Haití (14%) i Geòrgia (12%) són els països on més ha millorat el nivell de pau en el darrer lustre. En total, en 48 estats la situació és millor el 2013 que cinc anys enrere, mentre que en 110 succeeix el contrari. Europa es manté com el continent més pacífic, però nombrosos estats del continent estan fent successius passos enrere. És el cas dels anomenats PIIGS (Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i l'Estat espanyol), els cinc rescatats en major o menor mesura per la UE. Tots obtenen una puntuació sensiblement pitjor que la del 2008 i l'IEP no té dubte a vincular el retrocés a les polítiques d'austeritat que, entre d'altres coses, estan disparant l'atur i les desigualtats socials als països del sud del continent.

El GPI és un valor entre l'1 i el 5 que s'obté després d'analitzar 22 variables que analitzen la pau interna (per exemple el nivell de criminalitat percebuda, el nombre de policies per cada 100.000 habitants, el nivell de crim organitzat o el nombre d'homicidis) i la pau externa a través d'indicadors com la despesa militar en % del PIB. Per tercer any consecutiu, Islàndia apareix com el país més segur del món (1,16), per davant de Dinamarca (1,21), Nova Zelanda (1,24), Àustria (1,25), Suïssa (1,27), Japó (1,29), Finlàndia (1,30), Canadà (1,31), Suècia (1,32), Bèlgica (1,34) i Noruega (1,36). Tot i que hi ha diferències notables entre aquests estats, comparteixen en general un percentatge baix de població reclusa, governs estables i una percepció baixa de la criminalitat.

A l'altre extrem, trobem Afganistan (3,44), Somàlia (3,39), Síria (3,39), Iraq (3,25), Sudan (3,24), Pakistan (3,11), RD Congo (3,09), Rússia (3,06), Corea del Nord (3,04) i República Centreafricana (3,03). La persistència de conflictes interns -en la majoria de casos-, elevats nivells de població presa són trets compartits per la majoria d'aquests països, que també presenten divergències notables. És evident que no té res a veure el que passa a Síria, amb gairebé 73.000 morts en la guerra civil durant l'any passat, amb la situació de Rússia, on es manté la tensió al nord del Caucas, però sobretot la percepció de la criminalitat és elevada i la població presa està molt per damunt de la mitjana europea.

Si posem al focus a Europa, l'informe posa èmfasi en vincular la crisi econòmica i l'empitjorament del nivell de pau, que -sempre segons l'estudi- comporta un increment de les probabilitats de mobilitzacions violentes, del nombre de crims violents i de la inestabilitat política. En el cas espanyol, se cita el “creixent risc” que els “6 milions d'aturats participin en protestes significatives”, mentre que a nivell continental es recalca que s'està coent una “crisi política” a la superfície de l'eurozona a causa de les polítiques d'austeritat. Els cinc països més afectats per l'anomenada crisi del deute -i intervinguts de diferent manera per la UE- han

vist retrocedir el seu nivell de pau. Irlanda era el quart estat més pacífic del món segons el GPI de 2007, mentre que ara és el 12^è; Portugal és el 18^è (el novè el 2007); l'Estat espanyol, el 27^è; Itàlia, el 34è; i Grècia, el 68^è, quan fa sis anys era el 44. Per tant, no és gens agosarat concloure que l'austeritat a ultrança imposada per la Comissió Europea i executada amb entusiasme pel govern espanyol i, durant molt de temps, pel govern català a banda de no contribuir a la sortida de la crisi, augmenta el risc de conflicte social, empitjora la situació de pau interna i incrementa la inestabilitat política.

En canvi, l'aposta per la pau -entesa com a pau positiva, no únicament com l'absència de conflicte- tindria un enorme i positiu impacte econòmic. Reduint a la meitat les despeses en violència -com ara la compra d'armament i el manteniment dels exèrcits, entre d'altres-, s'obtindrien prou recursos per pagar el deute públic dels països en vies de desenvolupament i es podrien finançar el mecanisme d'estabilitat europeu i la part anual dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Malauradament no sembla que els costos de la violència mundial s'estiguin reduint.

P.D: Només un darrer punt. Els estats més segurs i pacífics del món són, en la majoria de casos, països petits i menys poblats que l'Estat espanyol.

El Banc Sabadell fa caixa especulant amb aliments

L’entitat financera ha guanyat més de sis milions d’euros amb un fons que contribueix a augmentar la fam al món 

Els exfutbolistes Luís Figo i Luis Enrique, el cineasta Juan Antonio Bayona, l’humorista Carlos Latre o l’exministra Cristina Garmendia han aparegut a bastament als mitjans les darreres setmanes, però no per cap fet destacable en les seves activitats professionals, sinó coma protagonistes de la darrera campanya publicitària del Banc Sabadell. La important despesa que l’entitat presidida per Josep Oliu porta a terme en aquest àmbit té com a conseqüència directa el silenci dels grans mitjans de comunicació de l’Estat espanyol sobre una de les pràctiques més tèrboles i desconegudes del Sabadell: l’especulació alimentària. Segons les dades que ha donat a conèixer l’ONG Veterinaris SenseFronteres (VSF), el Banc Sabadell ha guanyat prop de 6,5 milions d’euros amb el fons d’inversió BS Commodities, que especula amb diversos tipus de matèries primeres –entre les quals trobem aliments com el blat, els blat de moro o la soja–, des que va estrenar aquest producte financer el desembre de 2008.

L’especulació alimentària no és una qüestió menor, fins al punt que la FAO (l’organització de les Nacions Unides per a l’alimentació i l’agricultura) o el Banc Mundial l’han considerat com un dels factors fonamentals en l’increment de preus que va provocar les crisis alimentàries dels anys 2007-2008 i 2011, quan almenys 44 milions de persones d’arreu del món es van veure abocades a la fam en cada ocasió. Les entitats financeres que la practiquen comercialitzen fons d’inversió basats en taules de valors calculats matemàticament, coneguts com a índexs de commodities, a partir dels beneficis que generen els contractes de futurs –en què compradora i venedora acorden un preu i una data d’entrega per a un producte determinat– de les matèries primeres –siguin aliments o no– que l’integren.

Campanya de denúncia

A mitjan febrer, Barclays va anunciar que deixava d’especular amb aliments, una decisió motivada, en gran part, per la campanya de pressió ciutadana en contra seva. El banc britànic era, juntament amb els nord-americans Goldman Sachs i Morgan Stanley, un dels grans especuladors d’aliments a escala mundial, com demostren els gairebé 600 milions d’euros que va guanyar amb aquesta pràctica els anys 2010 i 2011. La pressió social també ha provocat que, els darrers mesos, els alemanys Commerzabank i Deutsche Bank hagin fet el mateix pas i, el 2011, la campanya de VSF i altres organitzacions va jugar un paper fonamental en la decisió de Catalunya Caixa de tancar el seu Dipòsit 100% Natural, lligat al mercat especulatiu del sucre, el cafè i el blat de moro.

Des de fa més d’un any, VSF està emprant la campanya Banca Sota Control per denunciar l’especulació alimentària del Banc Sabadell i per exigir a l’entitat que elimini el fons BS Commodities. Segons afirma Javier Guzmán, director de l’ONG, a la DIRECTA, l’entitat financera ha pressionat grans mitjans de comunicació per evitar que parlin del tema i ha assegurat a VSF que el seu fons d’inversió és positiu per a la seguretat alimentària i que garanteix un increment en la renda de les agricultores, just el contrari del que han denunciat la FAO, l’ONG i desenes d’informes independents. VSF també reclama a les administracions que, com a mínim, fixin normatives que regulin l’especulació amb aliments.

Però la realitat és que, actualment, a la UE, aquesta legislació és inexistent. A conseqüència de la pressió de la campanya Banca Sota Control, el Parlament de Catalunya va aprovar una moció, l’any passat, que reclamava la prohibició de l’especulació amb aliments, mentre que el Congrés dels Diputats va validar una iniciativa que exigia regular la pràctica. A l’hora de la veritat, però, el govern espanyol no ha mogut ni un dit per legislar sobre aquesta qüestió. Javier Guzmán recorda que l’especulació alimentària no només té conseqüències en la població dels països del Sud, sinó que també colpeja especialment la població més vulnerable dels estats occidentals, ja que l’increment dels preus acaba convertint cada cop més aliments en inaccessibles per a una població creixentment empobrida a conseqüència de les pràctiques dels mercats financers per mantenir els seus ingents beneficis.

*Article publicat al número 310 del setmanari DIRECTA, 20 de març de 2013.