dijous, 23 de gener del 2014

Breu guia per entendre el conflicte del Sudan del Sud

El país més jove del món, el Sudan del Sud, pateix una guerra civil des del passat 15 de desembre, entre les forces fidels al president, Salva Kiir, i les que defensen el que va ser el vicepresident del país fins fa uns mesos, Riek Machar. Un cop més estem llegint titulars que parlen de conflicte ètnic, però la realitat no és tan simple. L'enfrontament té unes evidents implicacions regionals i afecta, sobretot, Uganda, el país veí que més s'hi ha implicat amb
l'enviament de tropes que lluiten al costat de Kiir. De moment, més de 10.000 persones han perdut la vida a la darrera guerra africana i unes 600.000 més han hagut de fugir de casa seva. La violència no s'atura i els dos bàndols han comès atrocitats denunciades per l'ONU. Sense cap pretensió, he escrit aquesta (no tan) breu guia per entendre què passa al Sudan del Sud. 


Una història tenyida de guerra
Els primers 50 anys de la història del Sudan van estar marcats per la guerra entre el nord i el sud. L'1 de gener del 1956 el país s'independitzava del Regne Unit, però el conflicte armat entre els dos Sudans ja feia mesos que havia arrencat. En concret, des del 18 d'agost de 1955, quan membres de les Forces de Defensa del Sudan -encara sota l'administració colonial- es van amotinar al sud per reclamar major representació del seu territori a l'assemblea nacional i una autonomia regional més gran. La reacció del nord, on hi ha Khartum -la capital del Sudan-, va ser jutjar els representants del sud a l'assemblea nacional i la tensió i la violència van anar més. La guerra va allargar-se fins el març de 1972, quan van signar-se els acords de pau d'Addis Abeba (Etiòpia), que establien una administració autonòmica per al sud. Més de 16 anys de guerra amb un balanç de 500.000 morts.

Les arrels del conflicte -entre d'altres, la discriminació del sud per part del nord i un repartiment poc equitatiu dels beneficis del petroli, el principal recurs del país- no van desaparèixer i el 1983 arrencava la segona guerra civil sudanesa, que s'allargarà fins el 2005. Els principals protagonistes del conflicte bèl·lic van ser l'exèrcit sudanès, controlat pel nord, i el Moviment d'Alliberament del Poble Sudanès (SPLA, en anglès), que va néixer el 1983 com a guerrilla. El gener de 2005 es va segellar l'Acord de Pau Complet, que fixava un període d'autonomia de sis anys per al sud que culminarà el 2011 amb la celebració d'un referèndum d'independència. Les diverses fonts situen la xifra de víctimes mortals entre un i dos milions, bàsicament civils que van perdre la vida com a conseqüència d'una fam intensa provocada per magres collites per culpa de greus sequeres i, òbviament, de l'enfrontament militar. Per tant, en cinc dècades, el Sudan només va gaudir -és un dir- d'11 anys de pau (i relativa).

L'inici de l'enfrontament
John Garang. 
El 30 de juliol de 2005 va morir a Uganda en un accident d'helicòpter mai del tot aclarit -ha provocat desenes d'especulacions- John Garang, aleshores vicepresident del Sudan, president del Sudan del Sud autonòmic i líder històric de l'SPLA. Garang va ser rellevat per Salva Kiir. El primer va defensar durant molts anys un Sudan democràtic, laic i unit de caràcter federal i amb un repartiment just dels beneficis del petroli, mentre que el segon advocava més directament per la secessió -no hi busqueu paral·lelismes amb el procés català, no n'hi ha!. Kiir, per tant, va ser la persona que estava al capdavant del Sudan del Sud quan el gener de 2011 va celebrar-s'hi el referèndum d'independència. El 98,83% de la població va votar a favor de la secessió, que es va formalitzar el 9 de juliol del mateix any. Naixia un país de 8,5 milions d'habitants amb capital a Juba i amb uns importants recursos petrolífers, però sense les refineries, els oleoductes, les infraestructures i el lloc d'embarcament -Port Sudan- per explotar-los, que es concentraven al nord, amb qui es mantenen litigis fronterers a les regions d'Abyei i del Nil Blanc i Blau.
Salva Kiir. 

Salva Kiir va continuar com a president del ja independent Sudan del Sud, mentre que el vicepresident era Riek Machar. Kiir, com John Garang, és dinka, l'ètnia (o poble) més nombrós del país. Machar és nuer, el segon grup en habitants. L'statu quo es va mantenir fins al juliol del 2013, quan Kiir destitueix Machar i remodela el fins aleshores govern d'unitat nacional, col·locant-hi persones molt fidels, bàsicament dinkes.

El 14 de desembre al vespre un diari sud-sudanès va informar de combats entre membres de la guàrdia presidencial i l'endemà és el dia que es marca com el de l'inici de l'actual conflicte armat. Kiir acusa Machar de voler executar un cop d'estat, mentre que l'exvicepresident titlla el líder de l'SPLA de dictador i de concentrar el poder únicament en els dinkes, malgrat que representen només el 36% de la població d'un país format per més de 60 ètnies. Els partidaris de Kiir són, sobretot, els del seu poble, mentre que Machar compta bàsicament amb el suport dels nuer (15,6% de la població), però reduir l'escalada bèl·lica a una qüestió ètnica és massa simple. Es tracta d'un conflicte bàsicament polític, pel control del poder i dels recursos -petroli-. Diversos mitjans han afirmat que Machar tenia intenció de presentar-se a les eleccions presidencials del 2015, les primeres del país i on Kiir pretenia concórrer-hi per augmentar la seva dècada al capdavant del Sudan del Sud.
Riek Machar. 

Tensions prèvies
Kiir i Machar van tenir un paper actiu i clau en la revolta del sud contra el nord del Sudan i tots formaven part de l'SPLA, però el trencament de fa poc més d'un mes no és ni molt menys el primer que viuen. De fet, Machar va protagonitzar diverses sonades fugides de l'antiga guerrilla per aliar-se amb el govern sudanès -encapçalat des de fa 25 anys per Omar al-Bashir-, seguides de sonats retorns al moviment del sud. L'exemple més flagrant del joc a dues bandes de Machar es va viure el 1991, quan va escindir-se de l'SPLA i va provocar un conflicte armat entre els sud-sudanesos. 2.000 civils van ser massacrats per les forces de Machar a la ciutat de Bor, capital de l'estat de Jonglei, un dels que més està patint l'actual esclat de violència -juntament amb el d'Unitat, ric en petroli i ubicat al nord del país.

Impacte regional
Les principals cimeres per intentar aturar el conflicte i obtenir, almenys, un alto el foc vénen de moment de l'Àfrica, tot i que sense massa èxit. Hi ha hagut converses i reunions extraordinàries d'organismes com la Unió Africana (UA), la Conferència Internacional de la Regió dels Grans Llacs (ICGLR, en anglès) i de l'Autoritat Intergovernamental per al Desenvolupament de l'Àfrica Oriental (Igad, també en anglès). Precisament, aquest darrer organisme havia de celebrar dijous una cimera a Juba, la capital sud-sudanesa, per tractar la qüestió però l'ha suspès.

La posició dels seus membres no és unànime, ja que mentre Kènia i Etiòpia advoquen per explorar les vies diplomàtiques per frenar la violència, Uganda ha optat per participar-hi militarment, enviant tropes de suport al govern de Salva Kiir. La decisió ha provocat una divisió interna a l'Igad i fa que molts analistes qüestionin el paper de mediador de l'organització, tenint en compte que un dels seus membres s'ha decantat clarament per un dels bàndols. L'ONU, per la seva banda, va aprovar a final de desembre l'enviament de 6.000 cascos blaus al Sudan del Sud, però de moment només n'han arribat uns quants centenars.

Les conseqüències del conflicte tenen un abast regional, ja que hi ha hagut una gran caiguda dels intercanvis comercials amb el Sudan del Sud, un fet que colpeja especialment Uganda i Kènia. A banda, alguns projectes regionals com ara el Lapsset -que implica la construcció d'un corredor amb ferrocarril, carretera i oleoducte fins al Sudan del Sud- han quedat aturats indefinidament.

El paper d'Uganda
Uganda és el país més esquitxat per la guerra del Sudan del Sud. Inicialment, va reconèixer que havia enviat soldats per protegir l'aeroport de Juba i garantir que els ugandesos residents al país -uns 200.000- poguessin sortir-ne amb garanties. La setmana passada, però, el president Museveni va reconèixer que les tropes ugandeses participaven en els combats al costat de l'exèrcit sud-sudanès i s'enfrontaven als partidaris de Machar. L'anunci va generar una certa crisi regional i va deixar molt qüestionat el paper d'Uganda com a potencial mediador del conflicte. A nivell intern, l'oposició també posa en dubte la participació militar al Sudan del Sud, tant pel cost econòmic que suposa -de moment no hi ha cap compromís per part de l'ONU, la UE o els EUA de finançar el desplegament, cosa que sí van fer amb l'actuació ugandesa a Somàlia- com per la pèrdua de vides -dimarts van morir nou soldats ugandesos.

Que Museveni s'hagi alineat amb Salva Kiir no hauria de veure's com cap sorpresa. La implicació ugandesa en els afers sudanesos ve de lluny. Durant l'etern conflicte entre el nord i el sud del país, l'executiu del gairebé perenne president ugandès -suma 28 anys al càrrec- va finançar i donar suport a l'SPLA, en un moviment que tenia com a contrapartida la connivència entre el govern de Khartum -capital sudanesa- i l'Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA), la milícia liderada per Joseph Kony que durant anys ha mantingut una guerra al nord d'Uganda. El que queda de l'LRA es mou entre la República Centreafricana -que també pateix un greu conflicte armat-, la República Democràtica del Congo i el Sudan del Sud i algunes informacions apunten que a Kampala hi ha certa por a què la situació permeti la infiltració de membres de l'LRA al nord d'Uganda.

El Sudan del Sud és el principal receptor de les exportacions ugandeses. El 2012, Juba va comprar a Kampala productes valorats en 220 milions de dòlars cada mes, segons dades del Banc d'Uganda, un fet que ajuda a entendre l'interès de Museveni perquè cessi l'esclat de les armes i es recuperin els intercanvis comercials. A banda, Uganda s'ha convertit en la principal destinació dels refugiats sud-sudanesos i, segons les xifres de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), ja acull prop de 50.000 persones que s'amunteguen en uns camps que no estan preparats per uns paràmetres que no deixen d'augmentar -al voltant de mil refugiats nous cada dia. El camp de trànsit de Dzaipi, al nord d'Uganda, està dissenyat per a 400 persones, però n'acull més de 30.000. A banda, les desenes de milers de persones que fugen de la guerra i s'estableixen a Uganda han començat a generar tensions i malestar en una de les àrees més empobrides del país , tradicionalment abandonat pel govern del país i mancat de serveis de tot tipus.

La població, la principal víctima

Com passa sempre, la principal víctima del conflicte és la població civil. En poc més d'un mes, l'enfrontament armat acumula més de 10.000 morts i unes 600.000 persones han hagut de fugir de les seves cases. Al voltant de 500.000 milió s'han convertit en desplaçats interns i la resta, uns 90.000, es reparteixen entre Uganda, Sudan, Etiòpia i Kènia. Agències vinculades a les Nacions Unides, com l'Acnur, l'Unicef, l'Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d'Assumptes Humanitaris (OCHA) o l'Organització Internacional de les Migracions han advertit de les pèssimes condicions que pateixen els desplaçats, que en molts casos s'amunteguen en instal·lacions que no els garanteixen les condicions mínimes per tenir una vida digna. A banda, la població civil també és víctima de les atrocitats, en forma de matances, violacions i saquejos, que cometen els dos bàndols.

Xina i el petroli
El Sudan del Sud va néixer amb el suport de la UE i, sobretot, dels Estats Units, que va veure en les reivindicacions secessionistes una oportunitat per debilitar el Sudan d'Omar al Bashir, un dels règims que figura en el famós Eix del mal de l'administració estatunidenca. Posseir un subsòl ric en petroli també va ser un factor decisiu en la independència sud-sudanesa. Ara bé, no són els nord-americans ni els europeus els principals beneficiaris de l'or negre del país, sinó la Xina, amb importants inversions al Sudan del Sud en el sector i que tremola en veure que la producció ha caigut dràsticament des de l'esclat del conflicte.


Kènia i Etiòpia pressionaran per trobar-hi una sortida diplomàtica o s'imposarà la via militar defensada i executada per Uganda, que està provocant avanços de les tropes lleials a Salva Kiir? Més enllà de denunciar les atrocitats i d'intentar paliar el drama humanitari que ja colpeja la zona, quin paper jugarà l'ONU, un cop més acusada de lentitud i ineficiència? I el Sudan d'al-Bashir, aprofitarà el desgovern al sud per apropiar-se de les zones frontereres en litigi i riques en petroli? Preguntes per a les quals no tinc resposta i que s'han de resoldre ens els propers dies, setmanes i mesos. 

dimecres, 15 de gener del 2014

Set apunts ràpids sobre Uganda

Abans de començar a aprofundir en les moltes històries que hi ha al país i als Grans llacs africans, escric unes pinzellades ràpides sobre el país on em trobo des de fa quatre dies. Per començar a entendre què és Uganda


1. Uganda és un país ubicat a l'est de l'Àfrica. Té frontera amb Kènia, a l'est; el Sudan del Sud, al nord; la República Democràtica del Congo (RDC), a l'oest; Ruanda, al sud-oest; i Tanzània, al sud. Ocupa una superfície de poc menys de 240.000 quilòmetres quadrats i té 37,5 milions d'habitants (la densitat és d'uns 160 habitants per quilòmetre quadrat, inferior a la catalana però superior a l'espanyola). La xifra creix ràpidament, atès que Uganda té la segona
població més jove del món -només per darrere del Níger- i de mitjana cada dona té gairebé sis fills . A la part meridional d'Uganda s'hi troba una part del llac Victòria, compartit amb Kènia i Tanzània, el segon més gran del món, on neix el riu Nil i que pateix una severa degradació ambiental i social (si us interessa el tema, mireu el documental La pesadilla de Darwin). De llacs, però, n'hi ha molts més, no només al país sinó a tota la regió, coneguda com a Grans Llacs africans.

2. Per no allargar-me en la història del país, em centro en l'etapa contemporània. Al primer terç del segle XIX s'hi endinsen comerciants àrabs provinents de la costa africana de l'oceà Índic i cap al 1860 comencen a arribar-hi europeus que busquen les fonts del Nil. Els missioners, primer protestants i després catòlics, hi aterren -és un dir- cap al 1880 i el territori es convertirà poc després en un protectorat britànic, que buidarà de sobirania real els diversos regnes que hi havia al que avui és Uganda, que aconseguirà la independència del Regne Unit el 1962. Les primeres eleccions les guanya una aliança entre el Congrés del Poble Ugandès (UPC, en anglès), de Milton Obote, i Kabaka Yekka (KY), del kabaka (rei) de Buganda -el més poblat i influent dels reialmes pre-colonials-, Edward Mutesa II. Obote serà el president i Mutesa, el primer ministre.

Els 25 anys inicials d'independència van ser qualsevol cosa menys estables i pacífics. El 1966 Milton Obote va forçar un canvi en la constitució per expulsar del govern el kabaka i quedar-se amb les competències del primer ministre. Cinc anys més tard, però, va ser ell el derrocat. Idi Amin Dada, a qui havia nomenat cap de les forces armades, va liderar un cop d'estat i durant vuit anys va dirigir un règim sanguinari. Del personatge, que va morir a l'exili daurat d'Aràbia Saudita el 2003, corren tot tipus d'històries i costa saber quines són certes i quines no, però diversos estudis apunten que durant el seu règim militar 300.000 ugandesos van morir assassinats.

Una aliança entre l'exèrcit de Tanzània i exiliats ugandesos -entre ells Obote i l'actual president, Yoweri Museveni- acabarà amb la presidència d'Amin (per saber més coses d'ell no deixeu de veure El último rey de Escocia). Obote va tornar a la presidència fins que el 1985 el tornen a expulsar, en aquesta ocasió el general Tito Okello. En les dues etapes d'Obote les atrocitats també van ser la norma. Tant ell com Amin provenien del nord del país, un factor cabdal per entendre la desconfiança que encara avui regna entre aquesta zona i la part sud d'Uganda, on hi ha la capital, Kampala. Només un any més tard, la rebel·lió encapçalada per l'Exèrcit Nacional de Resistència (NRA) de Museveni triomfa i, a partir d'aquest moment, els canvis de règim s'aturen.

3. Yoweri Museveni presideix Uganda des del 1986 i encapçala el que durant molts anys ha estat pràcticament el partit únic: el Moviment Nacional de Resistència (NRM). Com altres líders contemporanis de l'Àfrica negra va abraçar el marxisme durant la joventut, però des que governa s'ha caracteritzat per seguir al peu de la lletra les receptes neoliberals dictades des del Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial i ha aplicat les receptes
paradigmàtiques de la doctrina del xoc: austeritat, privatitzacions,...Estret aliat dels Estats Units, durant la seva presidència ha portat Uganda a intervenir militarment en d'altres països, especialment a l'est de la RDC, a la zona dels Kivus, d'una enorme riquesa mineral i espoliada en benefici de transnacionals, països occidentals, senyors de la guerra i, també, Ruanda i Uganda.

Va arribar al poder a través de les armes i fins el 1996 no va convocar les primeres eleccions presidencials, on va arrasar. Va repetir victòria el 2001, el 2006 i el 2011 i no va complir la paraula de limitar-se a ocupar el càrrec durant dos mandats -òbviament els deu anys com a president sense passar per les urnes no els comptava-. Està molt qüestionat per una oposició que apareix molt fragmentada. El rebuig a Museveni és important a Kampala on, de fet, l'alcalde de la ciutat és d'una altra formació.

4. Kampala, una ciutat d'1,7 milions d'habitants, és la capital del país i, de moment, l'únic que he visitat del país. És una urbs en constant creixement, amb un centre absolutament atapeït de gent i un trànsit caòtic. Caminar per Kampala Road o Namirembe Road, dues de les principals avingudes de la ciutat, implica escoltar un soroll incessant de clàxons, boda-boda -les populars moto-taxis que inunden Kampala- i persones que, a crits, busquen clientela pels matatu, les furgonetes que actuen com a minibusos.
Concentra les principals institucions d'Uganda i també és la seu del poder financer i econòmic del país. Com qualsevol gran ciutat és plena de contrastos, amb un centre on hi trobem moderns comercials i gratacels que, entre d'altres, acullen els grans bancs, i uns inacabables suburbis amb carrers sense asfaltar, un clavegueram més que deficient i, això sí, molta vida als carrers.

5. Tot i la història sagnant que arrossega, actualment no es pot dir que hi hagi cap conflicte armat actiu dins d'Uganda. Durant més de dues dècades el nord del país, a la zona del poble Acholi, va ser devastada pels enfrontaments entre l'exèrcit ugandès i l'Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA), el grup liderat per Joseph Kony -fa un parell d'any se'n va parlar molt arran d'un lamentable documental d'una ONG estatunidenca. Els dos bàndols van cometre atrocitats i durant un temps Uganda comptava amb dos milions de desplaçats interns, la xifra més alta del planeta. Malgrat això, el conflicte va ser oblidat per les organitzacions internacionals durant molts anys. El conflicte va suposar la mort de més de 10.000 persones i, segons alguns estudis, l'LRA hauria segrestat més de 30.000 nens, que eren utilitzats com a soldats i, segons nombrosos testimonis (article Guardian), obligats a cometre autèntiques barbaritats contra els propis familiars, pobles,...Malgrat que hi ha hagut diversos processos de pau, la realitat és que Kony i l'LRA segueixen existint, tot i que molt debilitats i movent-se entre la República Centreafricana i el Sudan del Sud, a certa distància del nord d'Uganda.

Al nord-est del país també hi va haver un conflicte armat amb els Karamojong, un poble de pastors tradicionalment abandonats pel poder central ugandès. Els guerrers karamojong, però, van ser desarmats fa pocs anys. L'altre conflicte important es va viure al Rwenzori, una zona muntanyosa fronterera amb l'RD Congo. L'aixecament armat va arribar perquè els habitants reivindicaven el reconeixement d'un regne propi -actualment alguns dels regnes històrics, com Buganda (on hi ha Kampala) i Bunyoro, estan reconeguts i tenen certes competències tradicionals-, però no se'n van sortir i la zona apareix també pacificada. Fet i fet, els conflictes bèl·lics importants es viuen actualment a països fronterers o propers, com el Sudan del Sud, la República Centreafricana o el sempre inestable est de l'RD Congo. En tots ells, Uganda hi participa directa o indirectament.

6. Uganda és un país predominantment cristià i on la religió hi té un pes important. Més del 80% de la població es declara cristiana (40% catòlics, 36% anglicans i la resta evangelistes i altres), mentre que els musulmans representen el 12% dels ugandesos. L'herència dels missioners britànics del segle XIX ha arribat a l'actualitat i a nivell moral la societat ugandesa transmet conservadorisme en alguns aspectes. De fet, les principals esglésies del país han jugat un paper de lobby a favor de la llei que penalitza severament l'homosexualitat i que va aprovar el Parlament fa unes setmanes. La majoria de la població musulmana es concentra a l'est, però la principal mesquita la trobem a Kampala. La va iniciar Idi Aman, però se li van acabar els fons i la va culminar, el 2006, el dictador libi Muammar al Gadaffi.


7. El turisme és cada cop més important a Uganda i l'explicació és que el país compta amb uns paratges naturals espectaculars. Hi ha 10 parcs nacionals sota l'autoritat de l'Autoritat Ugandesa de la Fauna (UWA) i moltes altres reserves amb certs graus de protecció. Gran part dels grans mamífers del món -lleó, guepard, pantera, elefants, rinoceronts, hipopòtams,...- tenen presència a Uganda. Però si hi ha un animal que és l'estrella turística del país, sense dubte aquest és el goril·la de muntanya. Extremadament amenaçat amb extingir-se -tot just en queden uns 900 arreu del món- la majoria es concentren a Uganda -uns 400- i les muntanyes de Virunga, compartides per Ruanda, l'RD Congo i Uganda. Expliquen que caminar a pocs metres seus és una experiència increïble, però si la voleu tenir ja podeu preparar la cartera. Per fer la passejada necessites un permís especial de la UWA, previ pagament de 600 dòlars.

dijous, 2 de gener del 2014

Dret Corporatiu Global, el blindatge perfecte

La seguretat jurídica de les inversions de les empreses transnacionals passa per davant de la protecció dels drets humans


El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va tenir una activitat molt intensa a l’exterior durant el mes passat. Del 9 al 12 de novembre, va fer un viatge oficial a l’Estat d’Israel, acompanyat d’una trentena de persones destacades del món empresarial. El 23 de novembre, va iniciar una estada de sis dies a l’Índia, on encapçalava una delegació amb representants d’una quarantena de companyies catalanes. A cap dels dos viatges, però, no l’acompanyaven sindicalistes ni activistes dels drets humans.

Les dues estades constitueixen exemples paradigmàtics de diplomàcia empresarial, és a dir,
Artur Mas, a l'Índia. 
que els governs actuen a l’exterior en benefici dels negocis privats de les corporacions autòctones. Només és una de les potes del suport que pràcticament tots els executius donen a les empreses i permet entendre el poder i la influència que tenen. El que dota d’impunitat les companyies transnacionals i els garanteix les inversions que duen a terme arreu del planeta és el que s’anomena Lex mercatoria o dret corporatiu global.

El doctor en dret de la Universitat del País Basc Juan Hernández Zubizarreta exposa, durant una entrevista per a la DIRECTA, que és un “dret difícil de determinar perquè és un conjunt de normatives de comerç i d’inversions de caràcter bilateral, regional i multilateral, que apareixen als contractes d’inversió, als tractats de lliure comerç...”. Aquestes normatives són “imperatives, coercitives i executives”, de manera que cal complir-les si no es volen rebre sancions molt dures.

Hernández Zubizarreta, també membre de l’Institut d’Estudissobre Desenvolupament i Cooperació Internacional Hegoa, explica que, per exemple, si l’Equador és “sancionat per un tribunal d’arbitratge, com el CIADI (que depèn del Banc Mundial i no té en compte els drets humans a les resolucions), haurà de pagar perquè, si no, la sentència es farà efectiva d’una altra manera, a través d’embargaments o bloqueigs”. Si bé una empresa pot demandar un Estat sense problemes si incompleix algun tractat comercial, hi ha una “absència de mecanismes i instàncies adequades per exigir la responsabilitat de les transnacionals en l’àmbit internacional”.

Asimetria legal
El professor de la Universitat del País Basc recorda que, a la cúpula del dret internacional, per sobre de la seguretat jurídica del comerç i les inversions, hi trobem els drets humans. A l’hora de la veritat, la relació es capgira i hi ha una “asimetria legal” evident perquè, mentre el dret corporatiu global és de compliment obligat, el dret internacional dels drets humans i el dret internacional del treball pateixen una “fragilitat manifesta per garantir la protecció dels drets de les majories socials”.

Així doncs, no hi ha mecanismes coercitius eficaços per assegurar-ne el compliment. A banda, els governs occidentals i els organismes internacionals elaboren legislacions ad hoc per afavorir els interessos corporatius, com l’adopció de normatives subordinades al neoliberalisme, exemplificades en les privatitzacions, les desregulacions o l’aprimament de l’estat del benestar, que suposen una pista d’aterratge perfecte per al negoci de les transnacionals i que també formen part de la Lex mercatoria.

Com a alternativa, Hernández Zubizarreta advoca per “treure drets” a les transnacionals i defensa el Tractat Internacional dels Pobles, que ha de servir per crear un tribunal internacional que permeti que les persones particulars “puguem demandar les transnacionals”. Recorda que l’episodi de l’esfondrament de l’edifici Rana Plaza a Bangladesh, on hi havia empreses proveïdores de Mango o El Corte Inglés, s’ha tancat amb impunitat total per aquestes empreses, que no han pagat ni un euro en indemnitzacions. I això continuarà així mentre la suposada estabilitat de les inversions desplaci els drets de les majories socials.


*Article publicat al número 342 del setmanari DIRECTA, 11 de desembre de 2013.